Assalt al Teatre Nacional

El Teatre Nacional de Catalunya ha estat pres per un grup de terroristes que, armats fins a les dents, tenen com a ostatges els prop de 900 espectadors que omplen la Sala Gran. Quan s'ha produït l'assalt s'estava representant l'obra de Puixkin Borís Godunov.

Aquesta notícia fictícia que ens sembla increïble se la van haver de creure per força els espectadors i habitants de Moscou quan, fa vuit anys, un grup de txetxens va irrompre al Teatre Dubrovka i s'hi van atrinxerar amb el públic com a moneda de canvi.
Ara la Fura dels Baus emula aquella experiència i la trasllada al TNC -a partir del dia 17- perquè el públic pugui entendre aquells moments d'horror. És un cant a la pau mentre s'empunya un Kalàixnikov. "No només hem hagut de demanar permís als Mossos d'Esquadra per poder fer l'obra, sinó que els GEO ens han assessorat sobre com s'agafa una arma per fer-ho més creïble", explica Àlex Oller, director de l'espectacle i membre fundador de la Fura.

Al seu costat, David Plana es responsabilitza d'una dramatúrgia que vol ser realista quant a sensacions sense reproduir exactament els fets de Moscou. "Hem escoltat testimonis directes d'aquell cas i hem anat a buscar assessorament de polítics i policies per veure com es porta un gabinet de crisi i quina és la tasca del mediador. El muntatge mostra també imatges de com els responsables civils enfoquen la resolució del conflicte".

No és el túnel de la bruixa
Així, els espectadors es troben atrapats entre una obra de teatre interrompuda, un grup armat que no saben ben bé què reclamen, i les ràdios i televisions que mostren l'actuació dels polítics. "La nostra intenció no és fer passar por al públic, no és el túnel de la bruixa", recalca Àlex Ollé. "La Fura ha evolucionat cap a una nova línia més compromesa en certs temes i Borís Godunov no busca l'impacte sinó la reflexió. Jo he passat del crit a la paraula".

Això vol dir que aquest és un espectacle sense la participació del públic. "Li volem fer sentir emocions, però no li demanem res físic. No m'agradaria que el públic tingui por de venir perquè no els passarà res ni li farem fer res". Borís Godunov és teatre de text. "Si per un segon el públic es pot sentir ostatge, em dono per satisfet", acaba Ollé.

Respecte la manera de tractar el tema, el director considera que han hagut de "caminar per la corda fluixa perquè és un tema molt delicat i no volíem prendre partit. I no ha estat fàcil. L'únic que teníem tots clar és el nostre rebuig total i sense excepcions a la violència". Així, simplement exposa un cas que li va causar "estupor" i del qual, vist el desenllaç, les víctimes van acabar sent tant els ostatges com els terroristes. "El terror és la resposta que, en alguns casos, oferim al terror. Aquesta paradoxa és l'essència del Borís Godunov de Puixkin: un impostor assalta el poder disposat a derrocar un governant corrupte i tots saben que no serà millor que aquell a qui pretén suplantar".

Així, Borís Godunov acaba sent una paràbola dins d'una altra que s'eternitza al llarg del temps. I, al mig, un públic que va a veure una obra de teatre i se'n troba una altra, amb un argument bastant similar però una durada excessivament llarga -dos dies i mig- i un final que l'afecta directament. Així és com ho van viure els espectadors de Moscou, on van morir 40 assaltants i 130 d'assaltats.

Teatre dins del teatre
De moment l'obra ja ha anat al Teatro Molina de Múrcia, el Teatre de Rubí -dos dels coproductors-, Girona i Palma de Mallorca. Ara arriba al Teatre Nacional coproduïda per la mateixa Fura, el TNC i el Centro Dramático Nacional.

La companyia teatral ha optat per la màxima austeritat. "No hi ha escenografia; l'escenografia és el propi teatre, per on es mouen els actors, i una gran pantalla on es veuen les discussions del comitè de crisi". I és que, avui, el protagonista és el teatre.