La llibertat d’Eva, seductor elixir

Eva, segons el Gènesi, era lliure i va optar per triar la poma de l’arbre prohibit. Pierre Choderlos de Laclos, poc abans de l’esclat de la Revolució Francesa, va voler donar novament llibertat a Merteuil (Mònica López) en una societat malaltissament ociosa. Amb el seu company d’intrigues Valmont (Gonzalo Cunill) juguen cruelment a afeblir la moral incorruptible de les filles i dones, fidels al que imposa la societat de la cort francesa. La juguesca se’ls gira en contra fins que es troben entre l’espasa de Dancenny (Tom Sturgess) i la paret (saber-se buits per dins): el que ell pot efectuar com un trofeu viril, ella ho especula des de la intimitat secreta.

La proposta de Carol López flueix com les dolces mentides. Amb un espai pulcre que va convertint en bomba de rellotgeria (encerclant les víctimes en la seva gàbia d’or), la trama s’encavalca sense pressa ni sense pausa. Les cartes prenen forma de diàleg i la conversa en castellà (per a la conversa secreta) i en català (per a la conversa social) aporta un codi que facilita la dicció de Valmont. Carol López sempre fa entrar el bilingüisme amb naturalitat en els seus muntatges. També l’anglès com a llengua franca. Ara el jove professor d’arpa es converteix en professor d’anglès i permet expressar un vers de Shakespeare original. Sigui com sigui, en aquest muntatge, Cunill i Sturgess debuten en català.

El vestuari juga a una certa artificiositat. Les cotilles van per fora i Merteuil vesteix uns pantalons daurats (símbol de domini sobre les altres dones) sota la seva ampul·losa faldilla. Elena Tarrats (L’ànec salvatge, Les tres germanes) és una ingènua Cécile, que es va despentinant. Mima Riera (Animal negre tristesa) una ruboritzada Tourvel, que s’afluixarà la faldilla. Marta Pérez (La tendresa, Delicades) respon molt bé al personatge aparentment purità de Volanges i Eli Iranzo (Un enemic del poble) a una tieta Rosemunde cega per la seducció del seu nebot Valmont, un seductor empedreït, menjat per la seva pròpia fama. Carol López pretén anar més enllà del debat sobre els abusos i assetjaments en una societat patriarcal. Ja qüestionava amb sarcasme el progressisme de gènere a Família (im)possible. Ara ha volgut destacar un personatge femení central en què no és ni víctima, ni heroïna; que cau en la crueltat de corrompre com a joc per superar el seu ensopiment natural. Si Mònica López havia estat una afilada conferenciant posant en qüestió el pes de la Humanitat en el canvi climàtic (De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda), ara és una intrigant i desesperada estratega que es crema els dits. Pierre Choderlos de Laclos va atorgar el dret a una dona de la cort a corrompre’s, va imaginar (ni que fos molt puntualment) que tingués la llibertat d’equivocar-se.