Les bondats tendres dels records

Peter Brook (1925-2022) va nomenar un sol nom a tenir en compte en la seva darrera visita a Barcelona (2021), el d’Alexander Zeldin. A l’obra més recent del director, posterior al traspàs de Brook, costa trobar-hi paral·lelismes en el teatre intens del mestre. No hi ha la destil·lació de l’escena amb la buidor; ni es narren històries d’altres cultures no occidentals (Tierno Bokar), ni hi ha una diversitat en el repartiment fent qualsevol paper històric (Tempest project). Zeldin fa un homenatge a la seva mare, que es va construir a ella mateixa, escapant-se d’una vida amargada a Austràlia, dels seus primers fracassos universitaris i de parella. El director i dramaturg carrega de nostàlgia i, probablement, idealitza la mare. Però això és tendre. Correspon al record ser benèvol. Ho serveix amb una capacitat preciosa per deixar-se explicar i perquè tot l’univers escènic rodi al voltant de la figura central, la mare.

La trama mostra amb quadres que retraten uns 60 anys de la protagonista en què viatja de la virginitat a la plàcida i solitària maduresa. És una recerca a la felicitat i també a aportar mirada assagística al món contemporani; a fugir dels cànons materns i repescar la inquietud del pare per Watteau (el pintor del rococó francès que dibuixa un Pierrot icònic).

Deia Brook que la unitat mínima del teatre és quan algú mira com un intèrpret creua l’escenari. Zeldin ho ha essencialitzat més. N’hi ha prou amb què aquest espectador vegi respirar l’intèrpret. Fet amb la densitat necessària, condueix a una emoció que trasbalsa fins al plor silenciós del públic (que passa bona part de l’obra amb la llum de sala mig encesa). “Quan plou a Irlanda tant mulla les gallines com els catedràtics”, diu un dels seus intermitents i capriciosos amants. Ella aixeca la cella i entén que la seva vida és irrepetible.