novetat editorial
Una Barcelona del 2060, distòpica però optimista
Bea Cabezas (Barcelona, 1976) té formació de periodista i de creació teatral. El 2008 va debutar en novel·la amb El monestir de les ombres. Ara presenta el seu cinquè títol, La lliçó de piano (Empúries).
La trama és coral, amb la Sara, de 17 anys, filla de casa bona que pareix una criatura en un pis abandonat del Raval. L’Àlex, de la mateixa edat, drogoaddicte del barri, n’és el pare. El Pepe és un jardiner que s’està quedant cec i la seva dona, la Marga, és professora de piano. També hi ha la Glòria i l’Albert, pares de la Sara i amb un trauma recent en comú. I encara la Irene, que vol ser mare i no ho aconsegueix, com tantes altres dones. Tot això en una Barcelona distòpica, però tampoc gaire, del 2060 i en els barris Raval, Gràcia i Pedralbes.
“L’inici va ser imaginar com farà de mare la meva filla. Tenint en compte que ara ja s’estan criant envoltats de tecnologia i que amics amb fills de disset o divuit anys em deien: «Ens comuniquem pel mòbil, però no ens veiem.» Com afectarà tot plegat una societat que està apostant per la tecnologia? És una eina ja des de l’escola, però no es pensa en la part ètica. La filosofia no es valora a l’escola, ni estem ensenyant a pensar als nostres fills”, opina l’autora.
“Vaig voler aplicar tot això a una situació límit, en què una família pateix una pèrdua important, cosa que la tecnologia no pot suplir. Necessites el contacte humà, parlar. Ara ja estem una mica alienats, però d’aquí a 40 anys estarem molt pitjor.”
Una de les crítiques de l’obra mostra com uns pares –rics, perquè hi ha encara més distància entre rics i pobres– no s’adonen de la desaparició de la filla. “El 2060 segurament serà més fàcil desaparèixer setmanes o mesos i que l’entorn familiar ni se n’adoni, per la societat individualista que estem creant, que té coses bones, però cal tornar a la vida col·lectiva. Crec que la supervivència de l’ésser humà està en mans de tornar a fer societat, fins i tot família”, afirma Bea Cabezas.
Sobre la trama, explica que s’ha volgut centrar “en els personatges i en les situacions que viuen, no tant a recrear un món futur amb tots els detalls amb què ho podria haver fet”. “Vam dubtar, amb l’editor Jordi Rourera, però vam creure que era millor que em centrés en les relacions humanes i no tant en l’ambientació”, afegeix.
Per aquest motiu sobrevola temes com ara el canvi climàtic, la intel·ligència artificial i com serà el món dels tatuatges, però sí que hi ha mascaretes, la Sagrada Família ja enllestida i diversos elements tecnològics que en bona part ja són aquí: xips d’identificació a les orelles dels humans (ara s’aplica als gossos), un rellotge de control i per comunicar-se, elements domòtics als habitatges sense que siguin de luxe, mascotes virtuals, cotxes que van sols, ulls de recanvi i, un dels dolorosos, teatres amb actors en holograma...
És una novel·la llegidora perquè els capítols són curts, alternen personatges i trames que es van entrellaçant, i amb un percentatge altíssim de diàlegs, molt naturals. Per això Bea Cabezas té el projecte de convertir-la en obra teatral.
El piano, instrument que l’autora estima, té un pes important com a element d’equilibri anímic. A més, l’obra té una intenció clara. “He volgut buscar l’optimisme per alguna banda perquè estem donant un missatge tan pessimista a la gent jove –posem que de vint anys, que encara ho han de construir tot– que no és estrany que alguns no vulguin ni sortir de casa... Un missatge en la direcció que per molt malament que puguin estar les coses, sempre es poden intentar canviar, fins i tot en la situació extrema en què es troba la Sara”, conclou.