No només la dona sent atracció per l’home malvat, també atrau la figura de la ‘femme fatale’
Bernat Salvà-Barcelona
Fernando Trueba (Madrid, 1955) va escollir Aida Folch (Reus, 1986) entre 3.000 nenes per fer un paper a El embrujo de Shanghai (2002). Ell ja havia guanyat l’Oscar, per Belle époque (1992), i ella va iniciar una carrera que suma ja 45 títols. Fa dotze anys es van retrobar per fer El artista y la modelo, i avui tornen a la cartellera amb un vell projecte de Trueba, Isla perdida , que finalment veu la llum. Aida Folch viatja a una illa grega buscant una nova vida i s’hi troba un misteriós nord-americà, interpretat pel mític Matt Dillon (La ley de la calle, Drugstore cowboy, Crash).
Com va ser la feina amb Matt Dillon, considerat un símbol de rebel·lia als anys 80?
Fernando Trueba: És un personatge molt curiós. Per exemple, és un expert a uns nivells inaudits en música tradicional cubana. A casa seva a Nova York té una habitació que és com un museu de la col·lecció de vinils que té, no he vist res igual en la meva vida. Toca les congues i ha dirigit documentals sobre música cubana. També és pintor, fa exposicions, té un estudi a casa. Ve d’una família d’il·lustradors de còmic, a la seva família hi ha els creadors de Flash Gordon. És un personatge atípic, té moltes coses sorprenents.
Com ha estat, Aida, treballar amb ell? Es comporta com una estrella o de manera natural?
Aida Folch: És molt natural. Tu et preguntes com serà, perquè ve de Hollywood i és americà, i al cap i a la fi tots hem de fer el mateix, el que posa al nostre contracte: interpretar, estar present, mirar l’altre, ser creïble, saber del teu text... I això és universal.
Què us interessa de Max, el personatge de Matt Dillon?
F.T.: A la pel·lícula faig referències a Patricia Highsmith, és una escriptora que m’encanta i li faig una mica un homenatge en un pla a la pel·lícula. Té en comú amb aquesta història que li agradaven molt els americans fent tombs per Europa, perduts, i no només a les novel·les de Tom Ripley, també a Dues cares de gener, El tremolor de l’engany, El joc de l’amagatall... Ho fan en un munt de novel·les perquè era la seva vida, ella era una americana perduda, anava per Europa bevent, tenint històries, canviant de país... D’alguna forma, a les seves novel·les hi és ella. La diferència bàsica amb Isla perdida és que ella hauria agafat el punt de vista de Max, perquè el que li agradava és explicar la història des de la ment pertorbada. I jo ho explico des del punt de vista del personatge normal, amb qui m’identifico i amb qui espero que el públic s’identifiqui. En aquest sentit potser és, si vols, més convencional, però és més la meva manera d’explicar.
Els homes amb un punt de maldat són més atractius?
A.F.: De tot s’aprèn. Per mi ho eren, però ja no ho són. Crec que hi ha una construcció social que fa que les dones ens hàgim vist atrapades durant segles: et fixes en el que no et fa cas, el que et fa mal, el complicat... Però això té una explicació sociològica, i quan et vas fent més gran pots anar veient aquestes coses i canviar de gustos o de patrons. Hi ha de tot, hi ha molta gent que té relacions tòxiques i molta altra que té relacions sanes. En el cas del meu personatge, jo crec que és una dona que sent curiositat per una altra persona, i vol indagar.
F.T.: Perquè és un personatge misteriós, una mica enigmàtic, i això sempre estira.
A.F.: A mi m’ha succeït, però ara quan veig un altre personatge misteriós surto corrents. Però necessites aprendre-ho.
F.T.: Recordo que rodàvem una pel·lícula a Xile el 2008 [El baile de la victoria] i tenia unes discussions amb una noia de l’equip que és molt intel·lectual, però que en aquella època deia la frase: “M’agraden els dolents.”I no li esqueia gens, perquè tenia un component tan femení, delicat, intel·lectual.. Estic segur que avui dia no em diria això. Hi ha hagut un canvi cultural molt gran, que és central al món.
A.F.: Aquests dies he estat llegint el llibre Reinventar el amor, de Mona Chollet, i diu que les dones busquen l’amor intens, i quan tu ets amb un home més tranquil·la, aquesta intensitat amorosa no la sents. Potser si t’enamores d’un que és dolent, et sents viva, sents totes aquestes emocions que moltes dones necessitem.
F.T.: I per què als homes els ha atret durant molts anys la femme fatale, que també era una construcció del cinema, però també de la novel·la ja des del segle XIX, aquesta atracció per aquesta persona que et fotrà la vida. No només és de la dona per l’home, també és atracció de l’home per la dona.
Com heu vist cadascun l’evolució de l’altre, en els 22 anys i tres pel·lícules junts?
A.F.: No ho sé, ha estat tan natural que no hi penso. Ja no me’n recordo, de com érem fa 20 anys. Jo no sabia ni qui era Fernando Trueba perquè era una nena de Reus que no tenia ni idea del cinema i m’impressionava, em semblava que era molt culte i seriós, tenia un Oscar, i jo tenia 14 anys. Després ja el vaig anar coneixent i el vaig veure diferent, hi va haver una relació personal.
F.T.: Però en aquell rodatge ja vam fer moltes bromes i vam riure molt.
A.F.: I molt amor i molta educació, també. Em va dir que estudiés, que no fes qualsevol cosa, que llegís, escoltés música... Fins que ens vam tornar a trobar a El artista y la modelo, el 2011, i aquí ja va ser una relació més de tu a tu, jo ja tenia una carrera al darrere i ens vam adonar que estàvem molt a gust rodant i que ens enteníem a nivell personal també. I fins aquí hem arribat!
Allò que intuïa en Aida de nena s’ha confirmat amb els anys?
F.T.: Home, no estaríem aquí, si no. M’agrada treballar amb ella i el que fa com a actriu. Tenim una relació de molta complicitat. Jo a Aida me la crec. M’és fàcil i m’agrada molt treballar amb ella. Quan fa temps que no ho faig, la trobo a faltar.
Com entra Rylend Grant com a coguionista d’‘Isla perdida’?
F.T.: Com que la pel·lícula des del principi era en anglès, em vaig adonar que necessitava un coguionista americà o anglès perquè el personatge era americà. Rylend era un jovenet acabat de sortir de l’American Film Institute, havia escrit i dirigit una pel·lícula que estava molt bé. I bé, ens vam avenir molt i vaig escriure visc molt a gust. Ja fa molts anys, que vam fer el primer guió, però les coses es van anar complicant. Primer, tenia la dificultat de trobar un actor americà i de rodar a Grècia, i jo havia de rodar ja El artista y la modelo, després també tenia unes dates per La reina de España, una altra pel·lícula a Colòmbia [El olvido que seremos], hi va haver la pandèmia... De vegades hi ha guions que els acabes i et poses a rodar al cap de poc i n’hi ha d’altres que s’acaben endarrerint, i jo sempre he pensat que quan una pel·lícula es retarda sempre és per bé, perquè madura.
A.F.: Aleshores això em va donar temps a envellir per tenir l’edat del personatge.
F.T.: Sí, perquè quan l’escrivim ella era molt jove, jo necessitava un personatge més en els trenta anys, que ja té un passat, no és una joveneta sense més ni més, ja ha tingut temps de tenir alguna experiència dolenta i vol començar de nou.
Una illa perduda i a sobre grega remet a paradís, però la pel·lícula subverteix aquest concepte idealitzat.
F.T.: Una cosa que vaig descobrir és que l’illa de Trikeri, on vam rodar, després de la Segona Guerra Mundial va ser un camp de concentració per a dones d’esquerres. No els agrada gaire parlar-ne. Et demanes com pot ser que un lloc tan bell, tan paradisíac, pugui ser l’infern... Això no ho havíem inventat, algú ja havia tingut la idea infernal abans que nosaltres.
A.F.: Jo també sento que les illes són molt volàtils i pot canviar tot en un segon, ja sigui per marees, per vents, per aïllament... Es poden convertir en un paradís o en un infern. I tu pots estar al lloc més bonic del món, però depèn de com estiguis tu personalment.
F.T.: Una illa no deixa de ser una metàfora, és com una parella, pot ser tot bonic i pot ser l’infern al cap de deu minuts.
Vosaltres sou d’illes?
F.T.: Sí, jo a Mallorca em trobo molt a casa meva. Quan no hi soc, trobo a faltar sempre el meu horitzó mallorquí, la línia del mar i el cel.
A.F.: A mi m’agraden les illes, però com m’agraden moltes altres coses. Vaig a Mallorca quan puc perquè vaig a visitar en Fernando, si és allà, però jo soc més de camp.
F.T.: I jo soc més urbà, no puc viure gaire estona sense els cinemes, les llibreries, els restaurants i els amics. L’illa m’agrada per descansar, per tombar-me a l’hamaca amb un llibre, però després necessito la ciutat.