Truman Capote: centenari d’una vida agredolça
Proa reedita ‘Esmorzar a Tiffany’s’ i ‘A sang freda’ aprofitant la doble efemèride, amb traduccions de Ferran Ràfols i Avel·lí Artís Gener
Libros del Kultrum publica la biografia de Truman Capote, de George Plimpton, i Anagrama també ofereix diverses novetats
Dilluns vinent farà cent anys exactes del naixement de l’escriptor Truman Capote, a Nova Orleans, i el 25 d’agost passat en va fer quaranta de la seva mort, a Los Angeles. Xifres rodones que conviden a fer un repàs de la seva magnífica obra i de la seva figura, que no solia deixar a ningú indiferent. Segurament, la millor síntesi la va fer ell mateix amb la famosa frase: “Soc alcohòlic, soc drogoaddicte i soc homosexual. Soc un geni.”
Truman Streckfus Persons va néixer en una suite de l’hotel Monteone. Els seus pares, Lillie Mae Faulk i Archulus Persons, es van casar precipitadament i, ja des de la infantesa, Truman va presenciar escenes violentes entre els pares i va ser un nen força deixat de la mà de Déu, passant llargues hores sol a l’hotel on vivien. Això el va marcar com a persona i, evidentment, com a autor. Sempre es va sentir abandonat pels pares, que el van deixar, quan només tenia cinc anys, sota la custòdia de tres cosins i un germà de la mare.
El 1932, la mare, que aleshores vivia a Nova York, es va casar amb un antic conegut, l’empresari José García Capote, nascut a l’illa canària de La Palma. El 1934, l’home va adoptar legalment Truman, que es va passar a dir Capote de cognom. Vivien bé, amb minyona i xofer, però els pares viatjaven molt i també deixaven sol Truman tot sovint.
A partir del 1933 va estudiar a la Trinity School i després va anar saltant d’escoles depenent d’on vivien els Capote: St Johns Military Academy, Dwight School, Greenwich High School... En aquesta última, la seva professora d’anglès, Catherine Wood, ja va reconèixer el seu talent d’escriptor, el va guiar, el va criticar, el va fer treballar i el va defensar. Capote es va graduar a la universitat privada de West Side, la Franklin School, i quan tenia 17 anys va treballar com a autònom al New Yorker, entre el 1941 i el 1945. El seu primer conte, The walls are cold, es va publicar el 1943. L’any següent va publicar els contes A vision of one’s own i The contour of things.
El 1945 va tornar a Nova Orleans i va començar a escriure per a les revistes Harper’s Bazaar i Mademoiselle, amb molt bona acollida tant de crítica com de públic. El 1946, amb cada cop més bona reputació entre el col·lectiu literari de Nova York, va entrar a la residència Yaddo, que acollia escriptors, músics i artistes, a l’estat de Nova York. Allà va conèixer el professor de literatura Newton Arvin, amb qui va passar tots els caps de setmana durant dos anys i amb qui va aprendre tant, del fet literari, fins al punt de definir-lo posteriorment com el seu Harvard particular.
El 1948 es va consagrar amb el seu primer llibre, Altres veus, altres àmbits, que va anar seguit pels contes d’Un arbre de nit (1949), les novel·les L’arpa d’herba (1951), Esmorzar a Tiffany’s (1958), A sang freda (1966), els contes Un record de Nadal (1966) i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies (1969), el recull Música per a camaleons (1980), la novel·la inacabada Pregàries desateses (1987), el recull d’articles Retrats (1987) i les compilacions de diaris de viatges, articles i retrats Local color (1950) i The muses are heard (1956).
No té una obra gaire abundant però va fer forat gràcies a la gran riquesa poètica del seu estil i a un imaginari personal i, com en tot bon autor, universal, del món del sud dels Estats Units i de Nova York amb situacions marcades per la soledat, la decepció i, sovint, la crueltat del desig rebutjat. Capote tenia una concepció del món basada en la por, en què les imatges grotesques mai eren gratuïtes.
Truman Capote va ser un autor molt versàtil que no es va tancar a cap estil o concepció del món: podia passar de l’estil oníric de Haunted Estates a l’estil periodístic de The muses speak; de l’elegant bellesa decadentista d’Esmorzar a Tiffany’s al true crime d’A sang freda. I també va escriure guions cinematogràfics i obres teatrals, generalment adaptacions, amb què no va triomfar tant com amb la seva prosa i la seva narrativa.
El 1948 va conèixer l’escriptor Jack Dunphy (1914-1992), que seria el seu company tota la vida. Harper Lee, amiga d’infantesa i autora de la lloada novel·la Matar un rossinyol, el va fer aparèixer amagat rere el personatge de Dill. “L’amistat és una ocupació a temps complet, quan realment són amics, per això no es poden tenir gaires amics, perquè no hi ha temps per a tots”, va escriure Capote. I entre aquests amics hi va haver noms tan destacats com ara Carson McCullers, Tennessee Williams, Norman Mailer, Marilyn Monroe, Lee Radziwill (germana de Jacqueline Kennedy) i Andy Warhol.
Novetats i reedicions recents
L’editorial Proa, aprofitant aquest doble aniversari, ha reeditat les que segurament són les dues obres més conegudes de Capote, Esmorzar a Tiffany’s, amb una traducció nova de Ferran Ràfols, i A sang freda, en la versió d’Avel·lí Artís Gener, Tísner. La primera és una obra mestra plena de malenconia, a més d’un retrat social de la Nova York dels anys cinquanta, que va ser duta al cinema per Blake Edwards, protagonitzada per la icònica Audrey Hepburn en estat de gràcia.
En la segona obra, un clàssic fundacional de la novel·la de no-ficció, Capote reconstrueix l’assassinat, el 1959, d’un granger de Kansas, la seva dona i els seus dos fills. L’estudi exhaustiu que fa Truman Capote dels assassinats i de la investigació que els va seguir explora les circumstàncies que envoltaven aquest crim i l’efecte i les conseqüències que va tenir en la vida dels involucrats. Ha estat duta al cinema més d’una vegada i, en l’apartat més anecdòtic, té la curiositat d’haver estat escrita a Palamós, només en part, perquè li va dedicar sis anys de documentació i redacció.
Anagrama incorpora a la Biblioteca Truman Capote les obres A sangre fría, Música para camaleones i El arpa de hierba, que se sumen als títols Plegarias atendidas, Otras voces, otros ámbitos i Crucero de verano. A més, publiquen l’assaig La dificultad del fantasma. Truman Capote en la Costa Brava, de Leila Guerriero, que farà una xerrada sobre el tema a la llibreria Finestres el 30 de setembre.
I encara hi ha una altra novetat, Truman Capote. Remembranzas y confidencias de sus amistades, enemigos, conocidos y detractores, una extensa biografia coral, polièdrica, publicada el 1997 pel polifacètic periodista nord-americà George Plimpton, ara traduïda per José C. Vales, sense censura, i publicada per Libros del Kultrum.
Plimpton va trenant, amb criteri cronològic, un retrat de Capote a través del que van dir d’ell personatges que el van enaltir o patir, que el van estimar o odiar, que el van lloar o menystenir. Perquè Capote, en el seu format més glamurós, va conèixer podríem dir que a tothom del món de les arts, la política i l’alta societat nord-americana de l’època. Noms com ara Lauren Bacall, Gore Vidal, Harper Lee, Kurt Vonnegut, Gianni & Marella Agnelli, Norman Mailer, Joan Didion, Stephen Sondheim, John Huston, Arthur Schlesinger, Mia Farrow, John Kenneth Galbraith, Frank Sinatra, Paul Bowles...
Des dels seus inicis a Nova Orleans fins al seu final, aïllat per tothom i en decadència creativa, passant pels seus èxits i els anys de membre de l’alta societat, tot sense cap afegit moral ni la censura que s’ha aplicat a aquesta obra singular en determinades traduccions a altres idiomes. A més, aquest títol és la base del documental The Capote tapes i del llargmetratge Historia de un crimen.
Capote no es va amagar de ser homosexual, ni de ser alcohòlic i cocaïnòman. L’orientació sexual no va tenir res a veure amb la seva mort, però les addiccions sí. El 1984 va morir d’una sobredosi associada amb un càncer de fetge i un debilitament general de la seva salut que va començar amb una flebitis. Va tenir uns inicis traumàtics, una vida d’èxit literari, amb una personalitat forta –per això es va guanyar tants amics i enemics–, i un final trist, d’ostracisme i rancúnia. Ell mateix ho va definir: “La vida és una bona obra de teatre amb un tercer acte mal escrit.”