Nick Cave, un xaman salvatge al Palau Sant Jordi

Con­cert d’altíssima volada el de Nick Cave i els Bad Seeds dijous al Palau Sant Jordi, adap­tat, en aquesta vegada, per enca­bir-hi uns 8.000 o 9.000 espec­ta­dors. L’aus­tralià, acom­pa­nyat d’un cor gòspel –tres dones i un home– ideal per remar­car el fac­tor ceri­mo­nial de tot ple­gat, va defen­sar amb les dents un reper­tori nou de trinca (nou dels vint-i-dos temes que van sonar en les dues hores i mitja que va durar el con­cert per­ta­nyen a Wild God, publi­cat a finals d’agost) i, amb uns Bad Seeds des­bo­cats, sal­vat­ges, va pas­sar-se almenys tres quarts del bolo en una pas­sa­rel·la bus­cant la comunió amb els feli­gre­sos de les pri­me­res files. Can­tant (de nas­sos!), ges­ti­cu­lant, tea­tra­lit­zant. Con­ce­dint-li a tot ple­gat, pot­ser també, una sub­til capa d’humor: “Vet aquí un futur clàssic de la foto­gra­fia moderna”, va etzi­bar quan un espec­ta­dor li va insis­tir que fes una foto­gra­fia des de l’esce­nari amb una petita càmera. Nick Cave, de 67 anys, es va dei­xar caure als braços del seu públic durant una cançó, Red Right Hand (Let Love In, 1994), que sem­pre ha tin­gut un cert aire a Tom Waits. Ningú, abso­lu­ta­ment ningú, de segu­re­tat el con­tro­lava. Això, per si algú encara en des­con­fi­ava, i a diferència de tan­tes altres “estre­lles de l’espec­ta­cle”, anava de veri­tat.

Cave, amb l’ame­ri­cana i cor­bata habi­tu­als, va començar a dos quarts de nou en punt l’actu­ació amb tres peces segui­des de Wild God, un disc que s’ha inter­pre­tat com d’espe­rança una vegada vis­cut el dol per la mort, els anys 2015 i 2022, de Jethro i Art­hur, dos dels seus fills, i en què les veus gòspel esde­ve­nen deter­mi­nants. A O Chil­dren, tema d’Abat­toir Blues/The Lyre of Orp­heus (2004) uti­lit­zat també en una pel·lícula de Harry Pot­ter, va advo­car per “pro­te­gir les nos­tres cri­a­tu­res” i, tot i que, fins ales­ho­res, el con­cert ja pro­me­tia, un sob­tat canvi de ritme a Jubi­lee Street va dis­pa­rar l’actu­ació fins a una altra dimensió i con­fir­mar que les llar­gues distàncies d’un espai com el Sant Jordi, per a Cave, no serien cap obs­ta­cle. A par­tir de lla­vors, micros per terra, War­ren Ellis impri­mint caràcter al con­cert amb el violí des d’un late­ral de l’esce­nari i moments tant de fúria i vis­ce­ra­li­tat (From Her to Eter­nity o Tupelo, dos temes que ja van sonar, aquest novem­bre farà 40 anys, en el debut català de Nick Cave i els Bad Seeds a la diuen que força pin­to­resca Sala 666) com de bellesa dolo­rosa, com quan l’aus­tralià, sol davant d’un piano al qual es va anar asse­ient de tant en tant, va inter­pre­tar I Need You, del feri­dor Ske­le­ton Tree (2016).

The Mercy Seat, aque­lla cançó de Ten­der Prey (1988) que Johnny Cash va fer seva en els Ame­ri­can Recor­dings o O Wow O Wow (How Won­der­ful She Is), dedi­cada a Anita Lane, ex-Bad Seed tras­pas­sada fa tres anys, van dei­xar el con­cert pels núvols. “You’re beau­ti­ful! You’re beau­ti­ful!”, anava cri­dant el músic, que, a The Wee­ping Song, en un altre sub­til apunt d’humor, va dema­nar a un espec­ta­dor que li aguantés una bona estona el micro per poder picar tran­quil·lament de mans. I, al final, altra vegada sol al piano, Into My Arms, en una inter­pre­tació des­bor­dada de bellesa que, com la resta de con­cert, cos­tarà obli­dar.