“Hi ha un discurs totalment misogin disfressat d’identitat”

Ens hauria d’importar molt que hi hagi nenes que no dediquin prou temps als estudis, que no vagin d’excursió, que no aprenguin a nedar, que les tapin a 7 anys, que no puguin jugar o anar als mateixos llocs que els seus germans, que pateixin una pressió ferotge sobre els seus cossos i la seva sexualitat, que les casin i les entreguin a un home que no estimen...

Sí, és la sensació que et desposseeixen del teu cos convertit en problema i en tabú, en una mena de territori dels altres, que són els que determinen com t’has de vestir, com t’has de moure, amb qui et pots relacionar, on has de dormir... I tu passes a veure’t des d’una mirada inquisitiva i estranya que t’atemoreix i que condiciona la imatge que et fas de tu mateixa mentre vas creixent.

En aquesta situació es troben moltes nenes, però no ho poden dir, perquè elles representen tant sí com no la virtut, la puresa, l’honor de les famílies, la moral religiosa... Uns valors masclistes totalment desfasats que anul·len la seva capacitat de decidir lliurement com volen enfocar la seva vida. Tot plegat et porta a una escissió molt dolorosa de tu mateixa, tardes molt a recompondre’t i et fas valenta per sobreviure, tot i que moltes dones no ho aconsegueixen. I crec que no, que no ens importa prou, que si això es tolera és perquè a aquestes nenes que en diuen de segona o tercera generació encara se les considera de fora, i com que no són nostres és més fàcil mirar cap a un altre costat i callar. És el recurs de la indiferència, de la comoditat de no voler afrontar un conflicte molt dur i molt present en la nostra societat.

Cap imposició, al contrari! Què estan dient? Que accepten que a una nena d’origen marroquí, per exemple, li facin allò que no acceptarien que fessin a la seva filla? És que no tenen el mateix valor les dues nenes? He sentit aquest argument i el trobo molt pervers, tot i que no sé si surt de la confusió, la innocència o el cinisme paternalista i condescendent. A banda que s’ha de poder parlar de tot, d’enraonar com en diem en català, el que estan fent, amb aquest enfocament, és donar aire al racisme de gènere que enforteix la desigualtat i la violència patriarcal. Si no, fixa’t que sempre són les dones les que encarnen aquests valors tradicionals, a qui s’atorga el dubtós privilegi de preservar una cultura que les oprimeix o una religió que no es pot qüestionar –i de sotmetre-s’hi, s’entén–. I és ben curiós que en els últims anys aquest tipus de plantejaments han vingut d’una determinada esquerra, la més ideològica, identitària o postmoderna, per entendre’ns, quan a l’esquerra li correspon vetllar pel compliment dels drets humans per a tothom igual des de posicions netament laiques i estar molt atenta, justament, a allò que els passa a les persones més vulnerables.

Ho són i més força tindran en la mesura que perdem capacitat crítica i ens faci por assumir la discrepància. Poso l’exemple del mocador. A mi els meus pares em deien “Les dones s’han de tapar, i punt”, i en certa manera aquesta expressió inapel·lable d’“ordeno y mando” cridava a la desobediència o almenys a una consciència de la injustícia que paties com a dona, perquè, és clar, els meus germans no s’havien pas de tapar. Ara, en canvi, es presenta el mocador com un signe d’identitat i s’estimula que les dones se sentin molt orgulloses de portar-lo plantant cara al feminisme occidental que asseguren que les menysprea i que pretén colonitzar la seva ment de bones musulmanes. I aquest missatge està tenint moltes seguidores entre les noies joves. El fet és que aquesta teoria de la identitat és una adaptació de la proclama masclista del fonamentalisme religiós, que ha estat molt hàbil infiltrant-se en els espais considerats d’esquerra antiracista. De manera que ara tenim un discurs totalment misogin disfressat d’identitat, i això és terrible, realment perillós. Sotmetre’ns a les normes masclistes no és cap signe d’identitat, és una renúncia als nostres drets, i al cim per voluntat pròpia, se suposa.

Els pregunto si tenen l’opció de no posar-se’l. Si quan se’l treuen no passa res, m’ho puc creure, que es cobreixen perquè volen. Però si la vida els canvia radicalment, si reben pressions, insults, assetjament, violència, expulsió del grup, etcètera, llavors no estan fent una elecció lliure, sinó, probablement, de la necessitat virtut. Fa poc, en una fruiteria, m’he trobat un pare i la seva filla de 6 anys que anava tapada fins a la cintura: aquesta nena, quan ha pogut triar? L’acostumen de petita a acceptar-ho i van conformant la seva mentalitat. I el mocador és només la part visible del sistema de control a què està sotmesa. No m’estic de remarcar la gran responsabilitat que hi tenen algunes activistes a les quals s’ha donat molta presència pública als mitjans i fins política i que falten a la veritat perquè elles sí que saben que el mocador és una imposició patriarcal i un instrument polític dels radicals, i amb els seus discursos que neguen els mecanismes de dominació, que treuen ferro a aquest masclisme desacomplexat que ens ha seguit fins a Europa, són còmplices de la submissió d’altres dones.

És una pena, però jo entenc aquestes dones que són mares, s’hi juguen molt, ser assenyalades, castigades, rebutjades dins del grup, perquè elles són les que tenen el deure d’educar les joves pel camí recte i per això seran jutjades. Estem parlant molt de l’alliberament de les filles i té lògica, perquè es troben en una disjuntiva que marcarà la seva vida: o eviten el conflicte amb la família i renuncien a ser ells mateixes o planten cara i es queden soles, i aquesta tria que tard o d’hora has de fer és realment dramàtica, ho dic per experiència. Però penso que també s’hauria de fer molta pedagogia amb els pares perquè canviïn les actituds. S’hauria de realitzar un pla general de prevenció perquè les joves no hagin d’afrontar situacions tan dures quan no accepten un matrimoni i volen decidir sobre la seva vida. I també trobo a faltar un pla general de prevenció i lluita contra el fonamentalisme, que és un corcó que s’està menjant el procés d’arrelament a la societat perquè busca que les persones sentin que per damunt de tot formen part d’una gran nació de creients i no del lloc on viuen, treballen, es relacionen, neixen els seus fills. No sé si es veu el gran perill que representa el fonamentalisme per a la convivència, la democràcia i per als drets de les dones. Nosaltres el que volem és que ens considerin part d’aquesta societat i contribuir a millorar-la.

Segur, neguen el masclisme i la violència masclista, promouen discursos d’odi a totes les dones sigui quin sigui el seu origen i queda clar que el que ens passi a nosaltres els importa un rave. Però són hàbils també intentant apropiar-se les nostres reivindicacions. Per exemple, surten a dir que el hijab és misogínia –ells parlant de misogínia!–, i el que és curiós és que alguns sectors, per reacció, surten a defensar-lo. Fa basarda, ja ho dic en l’article: no podem sortir del foc i caure en les brases, no ens podem permetre secundar determinades pràctiques només perquè Vox les rebutgi hipòcritament. I, en tot això, on quedem nosaltres, les interessades? Fora del debat públic altre cop!

Aquesta és la idea. Visitant diferents instituts a través d’un programa de la Institució de les Lletres Catalanes em vaig adonar que faltava material per tractar de temes seriosos amb un llenguatge adequat a l’edat dels alumnes, i d’aquí ha sortit Els secrets de la Nur. La veritat és que m’agrada molt aquesta experiència, estar connectada a la seva realitat, conèixer què els interessa, què els influeix, com se senten. Als nois els dic: “A vosaltres us sembla bé que us discriminin pel vostre origen, pel color de pell, per ser el que sou?” I, és clar, tots contesten que no, que això és racisme. I llavors els pregunto: “I per què vosaltres discrimineu les noies només pel fet de ser noies? D’això se’n diu masclisme!” Es tracta de posar la llavor, de parlar-ne, i esperem que la Nur ens hi ajudi, perquè la manca de debat, tapar les coses, no resol res, al contrari, ja hi ha qui se n’aprofita i omple els silencis amb consignes molt nefastes.