"La idea d'anar a fer diners lluny és màgica i colonialista"

Mort d'un viatjant, obra cabdal d'Arthur Miller, és el gran somni americà de mitjans del segle XX narrat a cops de sentiments i sense moralismes. Va guanyar un munt de premis, se n'han fet nombroses versions, ha passat al cinema i fins i tot se n'han fet estudis.

L'esforç i el bon criteri de tres centres públics, El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Salt, el Lliure i el Teatro Español de Madrid, la pugen una vegada més a escena amb un gran repartiment encapçalat per Jordi Boixaderas en el paper de Willy Loman, el viatjant. Dirigeix Mario Gas.

L'estrena absoluta se l'ha guanyat Girona i divendres arriba al Lliure. En parlem amb Jordi Boixaderas.

On se situa l'obra?
Als Estats Units, al barri de Brooklyn, al Nova York del 1949. No han tocat en absolut res del context.

Com veu el seu personatge?
És un home d'extracció molt humil, que ha somiat seguint el patró del somni americà, el de la terra de la llibertat i de les oportunitats. Un lloc on qualsevol, partint del no-res, pot arribar fins allà on vulgui, depenent no de l'esforç, sinó de la capacitat per vendre's a si mateix. Parla molt del fet que la gent t'estimi i que a partir d'aquí es pot arribar on sigui. Aquest es el patró que ha intentat inculcar als seus fills passant per damunt de tot. Però els nois tenen la seva pròpia vida i ell no ha estat capaç de deixar passar els somnis dels fills davant dels seus. Això arriba a deteriorar tota la família.

Té un contingut social...
És sobretot una història d'amor, amb moltes coses. ¿Es parla d'una qüestió social? Sí. ¿Es parla del problema concretament americà? També. ¿Es parla de coses psicològiques? Cert, els personatges estan molt ben analitzats. Però aquesta història d'amor impossible entre pare i fill produeix una tensió que no es resol en cap moment. El pare no és capaç d'ajudar el fill a tirar endavant i un no pot complir els somnis de l'altre. Les coses s'expliquen com un xoc, amb retrets. I no és la típica obra psicologista que et diu tot el que no has aconseguit a la vida. Hi veus dues persones que s'adoren, que podrien gaudir de la seva relació, però que per diferents circumstàncies no poden i acaben tràgicament.

En Miller era d'esquerres?
Era una persona amb preocupacions socials i això el feia d'esquerres, va tenir problemes durant el maccarthisme. Però quan una cosa està ben explicada, no se centra en un aspecte de la vida, és producte de tot. Se'n podria fer un estudi històric i un de psicològic. O només de la mentalitat americana.

De com fer molts calés!
Hi ha un personatge, el germà d'en Loman, que és fantasmal, algú que ell té al cap i se li apareix. És una mica el seu ideal. Explica que se'n va anar a Àfrica, va entrar a la selva i que quan en va sortir, ja era ric. Del que va fer a la selva no en parla, però era ric. Aquesta idea té una genealogia llarguíssima a la literatura anglesa. Segurament en Miller era hereu de tot això i ho va posar. I avui encara existeix.

Miller es va inspirar en algú?
Tothom coneix algun Willy Loman. Miller el va calcar d'un oncle seu que vivia a Brooklyn i era venedor, un personatge d'aquells que tothom se'ls escolta, xerraire, que agrada a tothom. Un mentider amb gran capacitat d'enganyar-se a si mateix, de veure grans coses on no n'hi ha. Una mica està construït a partir d'aquí. I com en tots els grans personatges, hi veiem coses de nosaltres mateixos i de gent propera.

Per tant l'obra té vigència.
Parla de persones que tenen somnis, que interpreten malament les regles de la societat i intenten pujar per la via ràpida. Avui encara hi ha aquesta mentalitat colonialista, ho veiem cada dia a la guerra de l'Iraq: és el fet d'anar ben lluny i fer diners. I això és màgic. No és l'esforç de cada dia, és la fortuna. Arribar allà, trobar el tresor, saquejar-lo i anar-se'n. Això és vigent. I els indians, que formen part de la nostra cultura, eren una mica el mateix.

I estava ben vist.
I permès. Si un senyor se n'anava a Cuba, no es deia pas que era un explotador o que feia tràfic d'esclaus. Les grans fortunes de Barcelona vénen de les Amèriques, formen part de la nostra vida i són la revolució industrial que ha promogut el nostre progrés. Estem asseguts damunt de tot això. Veient l'obra, aquestes idees van sortint lateralment. Suposo que Miller tenia una gran cultura literària i que els pensaments importants anaven aflorant i els anava col·locant en el lloc just.

És mèrit de l'autor que els actors vagin trobant coses noves durant als assaigs?
Això és realment un misteri. Hi ha un component de màgia en el fet que al món s'hagin escrit milions d'obres i que n'hi hagi unes quantes que estan encertades. En Miller diu que, a posteriori es poden fer moltes anàlisis, es poden escriure pàgines senceres, però que un autor va a les palpentes buscant una pedra dins de l'aigua. Un cop l'ha trobada i l'ensenya, tothom pot parlar d'aquella pedra, però el seu procés per trobar-la ha estat totalment a les palpentes. Totes les pàgines que s'han escrit al darrere, tot el que nosaltres podem trobar, notar o sentir, en principi, no era a la ment de l'autor.

Canviem de tema. Fa temps que no el veiem per la tele.
Des d'una petita intervenció a El cor de la ciutat, ja deu fer un parell d'anys!

Però li agrada fer tele?
És el mateix de sempre: depèn del que et proposin. T'agrada fer teatre? Doncs depèn de què, amb qui i com. La tele és igual. Hi ha una època que tots hem tingut i que tots hem de tenir, que és la de fer telenovel·les, que és una feina divertida, que ens ho passem bé fent-la, que és un exercici d'improvisació, que és còmode, dóna possibilitats de vida per un temps, et posa en contacte amb el públic... Té molts avantatges.

Trobo que el maten massa. És vostè que ho demana perquè surten altres coses?
No! Això passa perquè ells ho volen. Jo no he demanat mai que em matessin, no he demanat mai res. Sempre he fet el que m'han donat!

Teatre, televisió, doblatge... Què li agrada més?
Les vaig alternant totes tres des de fa 20 anys!

Cansa fer una obra de llarga durada com El mètode Grönholm?
Quan t'agrada una cosa, tot és divertit. Al teatre també passa: és divertit anar de gira, plantar-te en una ciutat on no et coneix ningú, fer una obra, anar-te'n i que t'oblidin; es divertit fer una obra en què el públic s'ho passi bé i fer-la temps i temps, instal·lar-te en un teatre... Ara, si no t'agrada, tot són inconvenients. És una feina que t'ha d'agradar molt per fer-la, perquè has de tenir l'energia suficient, no es pot fer maquinalment, hi has de posar part de tu. T'ha d'apassionar el contacte amb el públic, que és una cosa que et fa viure, l'acte teatral. No ho sé, es porta una mica a dins.

Quins projectes té?
Ara el Lliure, bolos, Madrid... I al setembre volem tornar al Poliorama amb El mètode. De moment hi ha aquesta intenció.

Caram, veig que sí que us ho passàveu bé!
Doncs sí. No passa gaire el que passa amb aquesta funció i està passant internacionalment. Li preguntes al Galceran què ha fet i no ho sap: "No ho sé, vaig anar fent, vaig treure una mica d'aquí, vaig posar una mica d'allà...". És el que et deia dels autors, per què això ho entén tothom? Veus que és claríssim, parla d'un tema actual, de la feina, tothom ho coneix. Però pensar-ho i posar-ho sobre el paper... No és tan fàcil!