Cultura

Ara que tinc 20 anys...

La Sala Beckett celebra dues dècades de bon teatre amb dues peces de Sanchis Sinisterra i reivindicant un futur digne

La Sala Beckett celebra aquesta setmana el vintè aniversari de la seva obertura reivindicant el seu lloc únic com a espai de creació i experimentació. Ho fan ara que, com deia Serrat, no tenen l'ànima morta i se senten bullir la sang. I és que fa tres anys que estan empantanegats en un embolic judicial amb la immobiliària Núñez i Navarro pel manteniment del teatre a Gràcia i que les institucions no han sabut oferir-los un lloc on créixer i expandir un projecte que és la referència catalana al món quan es parla de dramatúrgia. El director de la Beckett, Toni Casares, esperava donar ahir la notícia de la nova seu, però només va poder expressar un cert mal humor.

"Prou de marejar la perdiu", es va exclamar Casares, tot deixant clar que encara confia en les administracions i que, un cop "superats" els objectius marcats, la Beckett necessita un espai d'uns 3.500 m2. "Hem crescut prou per justificar una nova seu", va afegir. Com va avançar l'AVUI (18 d'octubre), també estudien constituir-se en fundació cap a finals d'any per donar més visibilitat a un projecte que és el bressol de la dramatúrgia catalana contemporània (de Lluïsa Cunillé a Jordi Casanovas i Pau Miró) i que tracta de tu a tu grans institucions estatals.

Aquesta setmana, però, toca recordar. I per aquest motiu la Beckett programa una obra de fa 30 anys del seu fundador, José Sanchis Sinisterra, Ñaque o de piojos i actores, que compta amb els altres dos homes que van aixecar el teatre del carrer de Ca l'Alegre de Dalt, Manuel Dueso i Luis Miguel Climent. També s'hi podrà veure Vacío, una altra peça del director i dramaturg valencià, un monòleg a càrrec de l'argentí Mario Vedoya.

Sanchis Sinisterra, que ahir assegurava no entendre el "llimb" en què es troba la Beckett i la feblesa institucional sobre la qüestió, va deixar constància que l'equip de Casares havia aconseguit una cosa que ells no van assolir mai: un públic fidel. "Nosaltres teníem un gran neguit perquè no trobàvem el públic i fins i tot recordo haver planejat espectacles, com un de Calixto Bieito sobre Sylvia Plath, al qual pensàvem que no vindria ningú. Aquest, però, va ser un èxit". Ara, 20 anys després, hi ha públic i autors, però podria passar que no hi hagués Sala Beckett.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.