Antònia Font, apoteosi al Liceu

Quan el català hagi desaparegut, quan la música cantada en català estigui només enllaunada en algun supercomputador que enregistri la memòria humana, d’aquí a mig segle o un segle, els habitants d’aquell temps sabran de la nostra potència a l’hora de crear cultura popular de qualitat gràcies al concert d’ahir d’Antònia Font al Liceu. Un recital apoteòsic en què la banda mallorquina va repassar un per un els temes del seu recopilatori simfònic, Coser i cantar, davant d’un auditori que va emmudir durant bona part de la vetllada i que va esclatar en bravos cap al final, dempeus i sense ser conscient encara del moment viscut.

El grup de Pau i Pere Debon, Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa i Joan Roca va demostrar que és possible casar en directe el seu pop surrealista, melòdic, amb pretensions, amb una orquestra d’una vintena de músics que es va entregar en tot moment. Fins i tot va exercir d’animadora quan Pau Debon va executar un magnífic Astronauta rimador, un tema que va néixer amb discreció (Taxi, 2004) i que ha anat creixent així que la veu del vocalista guanyava gruix. La versió que van tocar ahir davant de 2.000 persones tímides, però finalment entregades, va demostrar com aquest geògraf de professió és alguna cosa més que el company de Joan Miquel Oliver, sempre en un segon pla quan es tracta del directe. Pau Debon, menys abrandat que de costum, assegut tranquil·lament damunt d’un tamboret, va portar el ritme del concert, aguantant-se un refredat que, cap al final, li va passar factura. No importava. El marc era el millor i la banda i la New Royal 4 Quesos Philarmonic Orchestra dirigida per Miquel Àngel Aguiló van oferir la seva millor cara.
El teatre de la Rambla, certament, va intimidar més el públic que no pas els Antònia Font. Mecanismes va obrir el recital, que va anar pujant de to fins a Alegria, amb què es van sentir els primers aplaudiments. Pau Debon, tanmateix, no es va adreçar a l’audiència fins a l’acabament de Jo, robot, en què va confessar que era la primera vegada que eren al Liceu. El to de broma i desimbolt de la banda, sempre distès, va ajudar que el públic es deixés anar al vuitè tema, Wa yeah!, una cançó originalment escrita per a les discoteques, que ha adquirit ressonàncies de pop simfònic.

Després dels primers balls a la platea, els Antònia Font van tornar a abaixar el ritme amb Bamboo, d’una melositat i profunditat que Oliver i el teclista Manresa van dotar d’un toc psicodèlic impressionant. Un altre dels temes millorats damunt l’escenari és Armando rampas, que va servir d’entrada perfecta al clímax d’Astronauta rimador: tots aixecats per gaudir de la demostració de força del vocalista de la banda, un solo de flauta en lloc del de guitarra, i un altre d’Oliver, que no va variar de posició –assegut i una cama damunt l’altra–. Amb el darrer acord, Debon admetia que estava emocionat.

El final pactat del concert va ser un duel entre el cantant i l’orquestra, primer només contra la secció de corda a Portaavions, i més tard, s’hi van afegir baix i bateria a Tots els motors. A Batiscafo Katiuscas, melodiosa, malencònica, minimalista, el vocalista va tancar una nit perfecta, que va quedar arrodonida als bisos. El primer va ser elèctric, amb tres temes, i tot el públic dret. Quan Pau Debon va engegar Milers d’habitants, el tercer, la gent va tornar a asseure’s, pensant que tornava la tranquil·litat. Havien oblidat que la cançó progressa, com els Antònia Font. A la segona tanda de bisos, va sortir de nou l’orquestra entusiasta d’Aguiló per repetir talls ja fets. Pocs grups del país són capaços de materialitzar un concert com el d’ahir, rodó i d’una altíssima qualitat musical. Una vetllada històrica.