Meravella inclassificable

La nit no va començar gaire bé: pels habituals problemes amb els avions, els músics van arribar amb el temps just a Girona i el públic va haver d'esperar gairebé una hora que comencés el concert, primer en el vestíbul de l'Auditori i després, ja asseguts i desconcertats del tot, a dins de la sala simfònica. Al final el públic s'ho va agafar mig en conya: van sortir a escena les tres senyores del trio de corda, però no va passar res. Foscor una altra vegada i un crit des del públic que expressava un sentiment col·lectiu: “Estan esperant que es faci l'hora!” Gairebé una hora d'espera i llavors va sortir ella, Esperanza, va seure en una butaca, va obrir una ampolla de vi i es va servir una copa per escoltar tranquil·lament els primers compassos del trio de corda, com si el pas del temps no fos el seu problema. I es va produir el miracle: sense necessitat de disculpar-se per l'espera, ni tan sols de saludar el públic expectant, Spalding va conquerir l'audiència ja des de les primeres notes màgiques que van sortir del seu contrabaix i de la seva boca. El seu concert va ser una meravella inclassificable en què van conviure amb naturalitat el jazz d'avantguarda sense gaires concessions a la galeria, la música contemporània i algunes pinzellades de música brasilera. Davant d'un públic en què hi havia uns quants músics i, sobretot, molts contrabaixistes i joves aspirants a ser-ho, Esperanza va donar tota una lliçó de musicalitat desbordant.