Pas doble i endavant
El gironí Isaki Lacuesta presenta a Sant Sebastià un fascinant díptic africà amb Miquel Barceló el mateix dia que Terence Davies hi du un melodrama sublim
Lacuesta aporta la seva mirada de cineasta, que va “més enllà
de l'experiència d'un turista”
Una vegada Miquel Barceló va parlar a Isaki Lacuesta, i a la coguionista Isa Campo, de François Augiéras (1925-1971), un pintor i escriptor francès que, amb tendència a les experiències extremes i a la metamorfosi, va deixar escrit que llegava a les generacions futures els frescos que havia pintat en un búnquer que va deixar enterrat sota la sorra del desert saharià. És veritat o una invenció amb vocació de llegenda? En tot cas, Barceló devia ser dels pocs coneixedors d'Augiéras, a qui considera una mena d'àlter ego, i d'aquesta història que havia de fascinar per força Lacuesta, tenint present el seu gust pels personatges esmunyedissos i mudables, els enigmes de la creació, les llegendes, els dobles, les coses amagades i, per tant, els secrets.
Passat un temps, el cineasta gironí va rebre, de part de la productora Luisa Matienzo, l'encàrrec de dirigir un documental a propòsit de l'última representació de la performance teatral Paso doble, que, junt amb el coreògraf Josef Nadj, Barceló tenia previst fer al poblat del país dogon, a Mali, on fa vint anys que habita intermitentment en una cova. Lacuesta, amb un equip reduït i amic, va anar al lloc africà i, tenint al cap Augiéras, va rodar un material que en principi havia de donar lloc a una pel·lícula en què, com és propi del seu cinema, el documental es creués amb la ficció. Tanmateix, com explica Lacuesta, es va trobar que, per tal que la barreja no anul·lés en aquest cas la força dels diversos ingredients, havia de fer dues pel·lícules, que no deixen de conformar un díptic amb múltiples ressonàncies entre elles. L'una és el film de ficció Los pasos dobles i l'altra, el documental El cuaderno de barro, que mostra de quina manera el paisatge i la cultura del país dogon inspiren l'obra de Barceló. Totes dues han trobat un espai en el Festival de Sant Sebastià. La primera, que s'estrenarà divendres vinent, es va projectar ahir en la secció oficial competitiva, on Lacuesta retorna dos anys després de Los condenados. La segona, que es podrà veure també des de divendres per internet abans de l'emissió televisiva, s'exhibirà avui com un dels especials de Zabaltegi, on el cineasta va presentar l'any passat La noche que no acaba, documental sobre Ava Gardner.
Imatges fascinants
Los pasos dobles, que conté imatges fascinants del paisatge desèrtic i dels cossos dels intèrprets africans, té com a hipòtesi de ficció la recerca del búnquer enterrat d'Augiéras, a banda que la seva suposada localització sigui una altra, però es desenvolupa narrativament de manera molt lliure obrint constantment històries mentre els personatges muden la identitat. Lacuesta comenta que voldria que l'estructura de la pel·lícula, evitant les transicions i les explicacions, s'assemblés a les pintures fragmentades de Barceló i, de manera particular, a aquelles realitzades a partir de l'acció devoradora de les termites en algunes obres en paper del pintor. Una pel·lícula puzle, doncs, amb forats i feta volgudament a pedaços. Isaki Lacuesta explica que va suposar que els paisatges filmats a Los pasos dobles podrien fer pensar en pel·lícules de Pasolini com ara Èdip Rei i Medea, però que es va adonar que, de fet i en relació amb l'estructura, l'afinitat més gran és amb Les mil i una nits: “Ho dic perquè Pasolini es va inspirar en una obra que és la narració que no té fi. A la meva pel·lícula és com si s'anessin començant contes sense acabar-los.” El relat es va construir a partir d'un intercanvi d'imaginaris amb els actors –part dels quals, amics de Miquel Barceló– que apareix a Los passos dobles com un dels dobles d'Augiéras. “Nosaltres explicàvem històries i ells replicaven amb d'altres de semblants”, comenta Lacuesta, que, en relació amb la mirada dels seus dos films, apunta: “No pot ser com la de Barceló, que fa vint anys que viu allà, però sí la d'un cineasta, és a dir, la d'algú que fa estada en un lloc, conviu durant un temps amb una gent i aporta un testimoni que va més enllà de l'experiència d'un turista.”
Terence Davies, a concurs
La secció competitiva del Festival de Sant Sebastià també va presentar ahir The deep blue sea, un melodrama sublim del cineasta britànic Terence Davies inspirat en l'obra teatral homònima de Terence Rattigan. Amb una Rachel Weisz immensa i un prodigiós treball amb la temporalitat narrativa, el cineasta retorna a l'Anglaterra dels anys cinquanta (la de la seva infància, que tan meravellosament va reflectir a Veus distants) marcada per la Segona Guerra Mundial per posar en escena el drama d'una dona que abandona el seu marit i la comoditat d'una vida burgesa per arriscar-se amb una experiència amorosa que li provocarà dolor (l'asimetria dels sentiments, el fet que no estimem igual) però també li oferirà la possibilitat de construir una altra vida com a dona. Una obra mestra sobre la complexitat dels sentiments.
