Música implícita

Girona devia ser el punt exacte de l'esfera celeste diametralment oposat al zenit, al zenit de la pau i la tranquil·litat, vull dir. I això que era el dia dels morts. Però, en caure la llum, el gris de les llambordes sucumbia sota el pes colossal del tràfec humà. No cal dir-ho, era monstruós aquell apinyament indefectible d'homes i criatures festejant, sobtadament, a crits imberbes, la fascinació per aquest tradicional passeig pictòric i lúdic, per l'itinerant cromo en què queda sumida la ciutat per un dia. No hi ha res com veure una vila satisfeta i galindejant. Quin lluïment d'equanimitat neòfit! Quantes ànimes sensibles! Però enmig de tot aquest vaivé de sensibilitat mediterrània, també hi havia un espai propi per al recolliment interior. L'anomenaré espai Nadir, situat a l'esfera calma, inapreciable, de la sala La Planeta. Horitzó astronòmic. Nit de tardor urbana. Sota els nostres peus, Barcelona, la ciutat adormida, nocturna, que respira. Transitem, amb Casandra, per barris i carrers, per l'hotel Colon, el Palau Güell o el cementiri de Sarrià. Visitem algunes ànimes que somien, n'acompanyem d'altres en vetlla que esperen, personatges mesclats entre fantasmagories, que van vivint fins a la consternació del darrer alè; tanmateix, alguns ja no advertiran la claror de l'alba. Personatges ficticis, l'oncle Artur, i genials com el científic genetista doctor Franc; d'altres infiltrats, literaris de talla. Vibren els ecos de Joyce, Shakespeare i Rilke, en l'admirable poètica de Quim Español... No obstant l'ofici, la veu excel·lent, la dicció acurada de Marta Angelat i la sincronia musical de Lisa Bause, que acompanya i il·lustra la narració poètica, l'espectacle sembla moure's per una vessant indefinida. I és que hi ha, crec, un error de plantejament: és una lectura o una dramatúrgia? Perquè són coses molt diferents. El joc gratuït entre aquestes constants desconcerta una mica. Funciona millor la part interpretativa que la lectura dramàtica. I, no obstant, és un text més líric que teatral, enigmàtic, difícil, amb un dring de música implícita i de puresa idiomàtica molt apreciable. I doncs, cal un so reverberant i metàl·lic de micròfon que desvirtua la sonoritat pròpia del lloc i del poema? Sota l'excusa d'aquestes ambigüitats sembla emprar-s'hi una direcció escènica que no es dóna importància. La llum, en canvi, sí causa atmosferes, com la música, sovint. Però Nadir és un espectacle que val la pena, perquè convida a un altre caire de celebració, convida a la intimitat que confegeix el sentit ultra del poema. Convida a tancar els ulls i deixar-se agombolar pels plecs musicals i la imatgeria d'aquesta poderosa veu poètica.