Només un glopet

No deu ser senzill conjuminar una veu salvatge com la de Concha Buika (quin cant al mestissatge, aquesta guineana que flamenqueja el bolero, el son i les ranxeres tot xerrant amb el públic en mallorquí!) amb la precisió musical de Chucho Valdés, i aquesta dificultat va quedar palesa dissabte a Peralada en un concert en què una posada en escena poc rodada va suposar l'únic però d'una vetllada que, malgrat tot, va tenir alguns moments brillants. Els que no van ser-ho van lluir prou com per fer sortir de l'auditori amb un somriure de satisfacció més que moderada.

Va sobtar veure un gran intèrpret com és Valdés excessivament pendent de la partitura, del retorn del so i de la direcció musical, un fet sorprenent en un context musical de combinació de ritmes llatins i jazz (i flamenc, en el cas que ens ocupa) en què l'espontaneïtat i la improvisació sobre l'escenari solen imposar-se. Això sí, sempre que prèviament hi hagi hagut un treball d'assaig i interiorització que aquí semblava insuficient. En aquestes condicions, la vetllada va anar de menys a més, amb una Buika insegura d'inici, la qual cosa feia presagiar un homenatge a Chavela Vargas (lema que inspirava la funció) degenerat en poc més que una simple paròdia vocal. Afortunadament la nau es va redreçar a temps, just a l'equador de la funció, quan la mallorquina va capbussar-se de ple en les aigües que domina: unes versions decididament flamenques de Volver, volver i Se nos rompió el amor, en companyia únicament de Javier Limón a la guitarra, en uns instants, aquí sí, de gran connexió entre veu i acompanyant.