“Continuarem 30 anys més”

Hi havia hagut molts intents de crear un setmanari al País Valencià, però tots van fracassar. Així que, allà cap a l'any 81, al secretariat d'ACPV se'ns va ocórrer que calia fer alguna cosa de comunicació. De primer, ens vam decidir per crear Ràdio Zero, però el projecte no va eixir, i no per falta d'autorització del govern socialista, sinó perquè tots els que hi estàvem érem gent de paper i vam pensar que ens aniria millor amb un setmanari. Érem cinc amics i cadascú hi vam posar 50.000 pessetes, excepte Joan Fuster.

És una anècdota molt coneguda, però paga la pena recordar-la. Quan vam arribar al notari, tots hi vam posar la quantitat acordada, però quan el notari va dir “senyor Juan de la Cruz Fuster”, ell va treure una pesseta. Tots el vam mirar i ell va dir: “Per al que ha de durar...”

Sí, però realment tenia raó. No hi havia res que ens indiqués que tindríem èxit: no hi havia ni periodistes, ni públic ni diners. I el més arriscat de tot és que volíem que l'àmbit de la publicació fos el de tot el català, quan no hi havia encara ni TV3. Fuster insistia amb la seua ironia que aquest territori només donava per fer una fulla parroquial. I fins i tot el conseller Max Cahner va dir que era una bogeria.

I tant! De fet, no trobàvem ningú per dirigir El Temps. A Vic, es va organitzar una reunió a la qual es va convidar gent de tots els mitjans de comunicació per oferir-los venir a València a dirigir un setmanari i tots van dir que no. Finalment, Francesc Pérez Moragón, que havia dirigit L'Espill, se'n va fer càrrec. I amb ell van començar els primers periodistes: un xicot que escrivia novel·la negra que es deia Ferran Torrent, un segon que era mestre i militava en el PSAN, Vicent Partal i després un xic que estava a la Diputació que corregia textos i que era Vicent Sanchis.

En absolut. Quan va començar era una cosa realment infecta, en blanc i negre, mal maquetada... Realment Fuster tenia raó: semblava una fulla parroquial. Però treballant, treballant hem arribat als 30 anys amb moltes dificultats. Jo ara faig la broma i dic que alguna vegada havien de guanyar els moros.

Sí, i la que més em va doldre va ser la d'una persona de progrés i amiga, M. Aurèlia Capmany, que em va dir que sols ens concediria alguna ajuda si Ramon Barnils hi deixava d'escriure. Evidentment, ens vam quedar sense publicitat. Hem tingut molts problemes així, però en general hem publicat tot el que estava previst.

Els problemes van començar més tard, quan érem algú. El Temps no és un setmanari de gran tirada, però arriba als llocs d'influència. I, amb el pas del temps, ens hem acostumat a treballar sense xarxa, no depenem de ningú.

No, però va ser una decisió duríssima, perquè, si un mitjà de comunicació no està als quioscos, no existeix. Per sort, s'ha superat la crisi i comencem una nova època.

Hi ha una primera qüestió: el 2014 no és el 1984 i, per tant, és evident que la nova etapa suposa un canvi de plantejament i així ho hem fet. De primer, un canvi accionarial. Ara per ara, som 130 accionistes i això ja ens permet tenir una base econòmica més sòlida i donar-hi continuïtat, perquè jo sóc quasi etern, però no del tot. I després hem fet un plantejament per a la publicació basada en tres eixos. Primer, reforcem el paper, amb noves seccions que tractaran a fons temes com ara la gastronomia i l'esport, amb l'objectiu de rebaixar la mitjana d'edat dels lectors. Segon, i a partir del número especial del 30è aniversari, incorporem un suplement de setze planes de Der Spiegel. I tercer, hi afegim un bloc important de The Economist, del qual ja publicàvem l'anuari. També estem treballant en un nou web, que començarà al setembre.

Amb els números a la mà, seria impossible. Un diari suposa una estructura econòmica molt potent. Seria més còmode i factible que algun diari del Principat agafés el tema seriosament i fes un diari nacional de tots, però això suposa un replantejament total. És una aventura i una revolució que tenim pendents i que són molt complicades.

Aquí el problema de fons és polític, i ve des de la Transició. L'autonomia ha posat fronteres, i trobar temes que interessin a tots no és fàcil. TV3 hauria pogut jugar eixa carta, però no ho va fer mai i mira que nosaltres hem matat per TV3. No ha tingut mai una concepció d'unitat territorial, encara que sigui en l'àmbit cultural. El problema més greu que tenim és que la concepció de la gent és molt autonòmica i tant és així que durant molts anys a Catalunya deien que El Temps era un setmanari valencià i ací deien que era català. Ha costat que tot el públic se'l sentís com a propi.