“Nosaltres permetem la soledat, no la societat”
Productor de Full Monty, aquest cineasta italià té un cognom famós al cinema, però en realitat és nebot de Luchino Visconti i ha escrit i dirigit Nunca es demasiado tarde. L'actor Eddie Marsan encarna un entranyable funcionari londinenc que busca familiars de persones que moren soles. El film va ser guardonat a Venècia i ha rebut premis del públic a diversos festivals.
Quin va ser el punt de partida d'aquest film?
La idea que es fan milers de funerals cada any en què no hi ha ningú em sembla terrible. Això vol dir que hi ha gent que va morir sola i que va viure sola abans de morir. En la meva vida privilegiada amb feina, família, amics... mai m'havia adonat d'aquesta realitat social, que existeix a Anglaterra, on visc, i a tot arreu; vaig estar amb la pel·lícula al Japó i em van dir que allà passa sovint.
Com es va documentar?
No només va ser per la pel·lícula, també va ser un aprenentatge personal. Vaig investigar sobre realitats socials que no conec, sobre la soledat a les nostres ciutats i pobles, sobretot a Londres, on visc des de fa 40 anys. Conec una persona que fa la feina del protagonista a Londres: buscar familiars de persones que moren soles i organitzar els enterraments. Vaig anar a algun enterrament en què hi havia només el taüt, el capellà i jo. Sents el pes de representar la societat, la humanitat, per a algú que ja ha mort en soledat.
Què ha après de tot aquest procés?
El que em va tocar més és que aquesta soledat no és simplement un problema social, per falta de polítiques adequades, som nosaltres com a individus que permetem la soledat. No és buscada pels que la pateixen, no la volen, però els toca. Viuen aquesta vida perquè els veïns estem ocupats per la feina, la família, el treball... i preferim quedar-nos a casa amb una copa de vi mirant una estupidesa a la televisió en comptes de tocar el timbre del veí, que fa dies o setmanes que no parla amb ningú. La societat ens fa creure que l'important és pensar en nosaltres, comprar el darrer model de sabates... Però la nostra vida té valor perquè estem en contacte amb la resta de la societat.
Al principi és una pel·lícula més britànica, amb els actors continguts, sense expressar emocions, però el final és més italià...
Jo em sento completament italià. El fet que la pel·lícula sigui més continguda a la primera part no és una decisió que sorgeix d'una escola de cinema, ve del personatge. El protagonista és contingut, i per tant la gramàtica de la pel·lícula ho ha de ser. Quan ell s'obre una mica, la gramàtica de la pel·lícula també s'obre, els colors són més intensos, la càmera es mou, hi ha més música... No sé si la pel·lícula passa de ser més anglesa a més italiana. Honestament, el que vaig intentar fer va ser una pel·lícula japonesa, com les que Ozu va fer tota la vida, que parli de coses universals amb un volum molt baix, en tots els aspectes: història, personatges, la càmera...
Èxits com ‘Full Monty' només passen un cop?
Sí. Als bons productors potser cinc cops en la vida, però en general passa una sola vegada. La clau de qualsevol èxit és la sort. Pots aplegar els millors director, guionista i actor i fer una pel·lícula que no funciona. Les pel·lícules estan vives o estan mortes, i poden ésser vives amb actors que no coneix ningú, amb guionistes novells... I amb la mateix gent, després pots fer alguna cosa sense sentit, que no té vida. És una qüestió de màgia, dels déus del cinema. A no ser que siguis Billy Wilder, Bergman, Fellini o Ozu, i fins i tot ells van fer coses sense vida... Bé, excepte Ozu [riu]. Hi ha gent com Ozu que es comunica més directament amb els déus. Els altres no, però de tant en tant el déu ens permet un petit moment de comunicació.
