Ja no cal el ‘nihil obstat'

Quan un visita l'exposició La bèstia i el sobirà al Macba, s'adona encara més de l'error descomunal i lamentable que s'ha comès al museu aquests últims dies. Si la mostra s'hagués inaugurat amb tota normalitat fa una setmana, hauria estat una exposició més de l'actual temporada del centre. Aquesta no és una mostra que busqui l'escàndol, sinó la reflexió. És cert que l'exposició ataca, amb més o menys gràcia i intel·ligència, depenent dels artistes, els poders dominants, que malauradament són mil·lenaris: l'Església, el poder (monàrquic o no), el sistema amb totes les seves maldats, la sexualitat dominadora... Ho van fer altres artistes en altres moments de la humanitat –Goya, El Bosco i tota la tradició d'art grotesc i caricaturesc occidental– perquè malauradament l'ésser humà no ha après al llarg dels segles.

Aquest és el tema de La bèstia i el sobirà, títol manllevat del filòsof Jacques Derrida, erigit en pope d'una bona part d'artistes, comissaris i crítics d'art contemporani. Derrida es referia a la bèstia i al sobirà com a figures al·legòriques de la política en el límit més enllà de la llei. I, en aquest sentit, és cert que les obres dels trenta artistes incloses en la mostra encaixen perfectament. Però precisament l'obra censurada d'Ines Doujak (que no apareix en el programa de mà) és una de les obres de menys qualitat de l'exposició, que en una obertura normal hauria passat bastant desapercebuda, i encara més, com deia fa uns dies el cocomissari de la mostra Valentín Roma, si no s'hagués comentat que un dels sodomitzats de la figura es tractava de Joan Carles. Però, ai las!, el Macba ha topat amb la monarquia espanyola.

La bèstia i el sobirà és molt més que l'obra de Doujak i tampoc acaba de sorprendre. És fresca la instal·lació Sagrat Cor de Marica, de l'enyorat Ocaña. És molt més exquisida l'obra amb llibres amb figures clavades d'Edgar Endress. Molt més interessants són els collages de León Ferrari en planes de L'Osservatore Romano. Molt més sacrílega, l'obra de Sergio Zavallos sobre Santa Rosa de Lima. Perquè, recordem que ara ja no cal (o no hauria de caldre) el nihil obstat de ningú.