Doncs, demà, titelles

Acumulen 26 anys d'història, petita, com acostumen a ser els escenaris dels titelles a Lleida. Ara s'han marcat el repte de convertir-se el 2016 en festival estratègic de Catalunya a l'altura de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, la Fira Mediterrània, el Trapezi de Reus, La Mostra d'Igualada, el Mercat de Música Viva de Vic i el recent Sismògraf d'Olot. És evident que el carrer Major és ple, com sempre, de lleidatans i programadors voltant amunt i avall buscant l'ombra i el racó idoni per seguir un espectacle en un racó de les places. L'eslògan de la ciutat és “Ara, Lleida”. Doncs fent bona la rima (i el compromís que també haurà l'equip de govern que surti de les pròximes eleccions municipals), si “Ara, Lleida, demà Titella”. Avui, s'acomiada la Fira a Lleida.

Anem a pams. El viatge és un muntatge pensat per a espectadors únics, de la dimensió de les parades de circ del Passatge Insòlit. Hi ha el compromís, firmat, de tot espectador de no poder anunciar què passa dins d'aquell carruatge convertit en una mena de màquina del temps. Còmodament instal·lat en una mena de llitera amb vies, es capta una imatge una mica impactant, amb un regust vital i una estètica d'artesania lúdicament casolana. Al pati de l'Escorxador, l'espera es fa bona per repassar la programació i comentar els espectacles més aconseguits de la jornada anterior. La implicació dels espectacles amb els participants és més íntima de l'habitual. Perquè demana una complicitat, bé sigui per la proximitat o per convertir en ésser amb vida uns elements màgics, des d'un cavall mític fins a un drac tou fet a base de patchwork. Aquest és el joc, un xic beneit, de Panta Rhei Produccions (Astokillo Circus) a la plaça de la catedral, en un espai privilegiat d'ombra i veïnatge d'escales i la propera fira. També és de traç gros El cuento del viejo lobo de Teatro Konmo de la República Txeca, una nova transformació en manipuladors i personalització dels titelles del plafó del fons. Evidentment, la caputxeta vermella reviu una enèsima versió amb la necessitat de sorprendre l'audiència, sigui en la trama com en el desplegament de l'escenari, un punt irreverent amb la tragèdia originària.

L'any passat, del pati de l'Escorxador van sortir uns tendres i un punt terribles dracs. En deien Traps. Els calçaven persones que podien obrir parpelles, obrir la boca i moure colls i cames. La companyia Efímer va decidir reformar aquell Lo monstre que tant havia agradat en una edició de Fira Tàrrega anterior, però que havia estat pràcticament impossible de moure per més places. Amb Traps, ja compten més d'un centenar de funcions (ahir just feien un any) i, a més, ha nascut una nova seqüela perquè, segons deien, tota la canalla volia pujar-hi a sobre. Des d'ahir, ja es pot fer en una mena d'instal·lació, subtil, amb cinc dracs que suporten pacientment fins a una desena de persones. Moment de descans, repòs i de fotos familiars imprescindibles. Els dracs ara també mouen el coll i obren la boca,a gust dels portants. Si els de Traps tenien un punt tètric, ara s'han rendit a la bondat: mengen botons i són tendres de tacte i de mirada. Ben diferent a les divertides, espontànies i imprevisibles rates (Rats, de Campi Qui Pugui Produccions, que ja corrien per La Mostra d'Igualada fa uns dies) que es passegen en cercavila i que només un flautista (prou conegut pels contes) té l'oportunitat de dominar, fent-les ballar al compàs.

Per últim, les perles contrastades. Si ja té anomenada el Pinocchio de La Baldufa, el Tripula de Farrés Brothers i la màgia laïcitzant de La casa flotant (reversiona l'arca de Noè) que ahir aplegava un públic endiumenjat a La Llotja, preciós, subtil i gamberro és el treball de Ma biche et mon lapin, que són capaços d'encadenar escenes tòrrides i ingènues amb elements revulsius com ara els tapets i les figures de ceràmica de la iaia.