Crítica
teatre
Esperpent que enfoca els personatges erronis
Els actors es defensen amb la cançó i signant escenes prou divertides
L'obra Frank V de Dürrenmatt pretén ser un cop de puny com ho va ser Un enemic del poble, d'Ibsen. Totes dues es retrobaran seguides a la programació del Teatre Lliure. El pitjor que se li pot fer al provocador Dürrenmatt és que l'obra generi indiferència. En aquesta posada en escena, en tot cas, remou la indignació, però es narcotitza fàcilmenti la peça, tan rodona, tan histriònica, esdevé una caricatura del que volia ser. El mirall grotesc no enfoca el públic sinó els poderosos. Això permet riure's de les seves misèries, però impacta tangencialment al públic. Llàstima.
La direcció de Josep Maria Mestres juga, com la de Miguel del Arco (que es va estrenar l'any passat i que ara es reposarà gràcies a l'èxit de públic), a agradar molt a l'espectador. L'espai escènic, aparentment, és molt simple: una mena de façana amb un espai central amb cortina que, més endavant, es revela giratori perquè tot vagi passant al prosceni. Un element que dóna espectacularitat i potència l'acció.. Finalment, destacar la música ara passada pel tamís del rock, del blues i d'alguna balada tendra (però falsa com els personatges que la interpreten) que imprimeix un to notable a l'escena... Dürrenmatt va ser cruel amb tothom.Per això, no va caure gens bé la seva peça, el 1956 a Suïssa. Ara, certament, sona molt proper això dels sobres, de les targetes negres, de la voluntat que l'Estat assumeixi les pèrdues dels bancs que han propiciat els mateixos banquers lapidant tots els actius per a interessos propis. Tot el que toca aquesta trama s'enfosqueix perd l'entusiasme, queda pervertit per l'ambició que no deixa dormir. El bon treball dels actors (que afronten amb valentia la partitura, prou difícil), la coincidència del tema amb els titulars dels diaris a Política i Economia,el grotesc divertit, de traç gros tot junt no aconsegueix commoure ni atrapar l'espectador. Tot i la voluntat de transmetre humanitat als personatges,enrealitat, la majoria de cops queden buits per dins. No hi ha contradiccions; tot el que mou els personatges és de mentida, de cartró pedra, i sembla que hagi contaminat l'actuació dels bons intèrprets.
