Crítica
musicals
Els que roden, i els que no prou
Fins a quatre muntatges es poden comptabilitzar aquests dies a la cartellera que respon al model roda de cançons. La companyia fa una tria i decideix fer-ne adaptacions més o menys lliures amb una dramatúrgia (o excusa) que els fa de cohesionador. Són propostes que busquen la frescor i plantejades per a un públic ben ampli, ideals per combinar amb els àpats ben familiars d'aquests dies. Hi ha algunes peces que roden molt millor que les altres, posats a valorar.
‘Lo tuyo y lo mío'
Lo tuyo y lo mío és un espectacle molt experimentat. El més difícil d'un espectacle cuinat amb fragments de cançons de sempre (a part de l'evident dificultat vocal i de la seva adaptació perquè musicalment tot lligui bé) és quin aire ha de tenir el personatge que escolta la cançó. Han trobat un filó en el joc dels actors que volen el seu lloc d'honor a l'escenari, que s'enamoren i es desenamoren amb els 3 minuts d'una cançó. El repertori farcit de temes dels anys 80 connecta amb el record de bona part de l'audiència. Als més joves que no coneixen els temes, els atrapen també les baralles d'egos a escena dels dos cantants i les aparicions estel·lars al piano del music. És una peça que només pretén divertir i esquitxar algun element de tendresa. Espectacles com aquests, demostren fins a quin punt d'extens és la memòria musical comuna, gràcies (o per culpa) dels mass media.
‘Cinc'
Aquest espectacle és tot honestedat. Perquè el que hi ha a l'escena són, ben bé, les ganes de cantar davant d'un públic, de passar el tràngol del càsting i els assajos i arribar a l'estrena. Ho fan amb acompanyats de guitarra i percussió; tampoc són habituals els arranjaments de tonades clàssiques (Do, re, mi” de “Sonrisas y lágrimas” o “On my own” de “Los miserables”) amb altres ritmes. El que es presenta a escena és l'entusiasme de cinc actors cantants que, acompanyats per dos músics, tracen petites relacions dels seus personatges (sovint, miralls de si mateixos) amb una fina idea de l'intèrpret que aspira a cantar davant d'un públic, professionalment. Ells ho han aconseguit. Amb la perseverança dels de Bare, per sobre de totes les coses (Premi de la Crítica 2014 en la categoria de musical) i la intuïció d'El Musical més Petit d'ara fa una dècada. Cinc deixa un somriure als llavis constant, encara que moltes balades tinguin un punt d'amargor a la seva lletra... sempre hi ha un bri d'esperança (ni que sigui per la seva mateixa militància a actuar sense xarxa) que inspira vitalitat. Transmeten bones vibracions.
‘Shaking Shakespeare'
És tota una gala que va derivant del drama a l'humor. Ho fa amb un Shakespeare que sembla que vagi perdent la vergonya i que es vagi atrevint cada cop a versos més allunyats del seu univers. I és que, sí, sense poder revelar quin és el port final, es pot ben dir que Shakespeare acabarà flirtejant amb els grans musicals de Broadway i, fins i tot, amb la factoria Disney. Hi ha molta broma però el respecte per la música és absolut. Així, es poden sentir peces líriques d'òpera amb un Josep Fadó entregat en el paper de Romeo i d'Othello i aterren en la cançó còmica. The Sing Song Sisters també naveguen en la mateixa direcció. Molt més còmics són, des de l'arrencada, els Hanfris Quartet, un altre preciós conjunt vocal que aconsegueix amb el cant a cappella tot un torrent de sons. Bernat Cot és aquest Shakespeare que ha de servir per lligar les peces. A partir de la meitat del recital, es constata que és innecessari. El millor, cada moment coral (sovint, passat de voltes). Tot és espontani, fresc, alliberador.
Clàssics, al cabaret
Uma Ysamat i Josep Colom tornen amb una nova proposta en què proven de vincular autors poc estimats pel gran públic com Schönberg, Stravinsky i Hindemith, o intrigants com Satie, Debussy i Ravel, en una vetllada amb aire de cabaret (més naïf que pervertidor). La proposta permet gaudir d'interpretacions líriques i d'un joc constant al piano. Però, si l'aire havia de ser el de cabaret, caldria garantir una connexió més directa amb l'espectador. Ara és massa distant. No n'hi ha prou a pujar al piano, tot i que sí que podria ser suggeridor si la il·luminació fos ajustada.