Crítica
teatre
Amb buits
Aquest Panorama des del pont roda com una bola de neu. No es pot evitar el destí fatal. La posada en escena és molt neta: una caixa negra que es basteix amb els mínims elements per canviar les localitzacions i per donar un aire de moviment en les escenes de dins de casa, que serien més estàtiques. Els foscos són excessius i penalitzen amb uns forats negres, uns buits, d'una acció dramàtica que hauria de ser trepidant.
Eduard Fernández és un Eddie Carbone intermitent. Està ben trobat que mostri un registre més primari, de no saber-se explicar sense el continu moviment de mans i gestos. Hi ha instants que la interpretació podria ser la d'un sogre sincer amb la recança de deixar Cathy. Però, en d'altres, recita desproveït de bagatge interior, massa distant per a una noia, de la qual està bojament enamorat. Al seu costat, brillen per la seva solvència Jordi Martínez (l'advocat Alfieri) i la Mercè Pons (la seva dona, Beatrice). Un
altre apartat mereix la interpretació dels joves:
Pep Ambròs (Marco) és
un notable secundari, sempre al seu lloc, contingut. Marina Salas i Marcel Borràs beuen d'una joventut contínuament ingènua. Lavaudant decideix trencar el final i fer que Eddie es clavi la navalla. Efectivament, molt més tràgic que el que escriu Miller, però falta
veure desesperat aquest Eddie, que se sent isolat entre els seus companys del port de sempre per culpa d'una traïció que, a sobre, tampoc frena la sortida de Cathy.