Contornejar la por

Xavier Albertí va accedir a
la direcció artística del TNC amb un programa ambiciós que mirava de rescatar noms oblidats –els epicentres de cada any: Pitarra, la generació oblidada, i enguany, Guimerà–
i també d'acostar la cultura a la societat més desafavorida, de manera que li pogués servir fins
i tot d'altaveu. Durant dos anys, van obrir la temporada amb una festa amb color de Paral·lel desenfadat o de simpàtica sarsuela per recaptar fons amb els quals oferir entrades a grups que no
es podien pagar les localitats a través del programa Apropa cultura, que també introduïa la voluntat de fer un treball discret, còmplice amb algun col·lectiu, per acabar fent-ne alguna representació. Aquest ha estat el cas de Tu no surts a la foto, un muntatge que s'ha realitzat després de guanyar-se la confiança d'un grup de teràpia familiar de l'hospital de Sant Pau durant dos anys. El dramaturg Enric Nolla i el director Antonio Simón van assistir a les sessions com uns més per crear aquesta obra, inspirada en casos reals, sobre les ombres que pot veure una persona en un brot psicòtic. La peça mostra una veritat complexa, en una escena freda, neta, sense complements gratuïts. Simplement, limita la por, la contorneja.

Virgínia Rangel, responsable de la unitat de psicoteràpia de l'hospital de Sant Pau, va permetre que Nolla i Simón accedissin a la unitat sempre que l'activitat fos beneficiosa per a la confiança del grup, i que servís per sociabilitzar-lo i per poder construir un material que faci visible a la societat aquesta realitat tan amagada, de la qual es té por. El resultat a escena, com també deien Albertí, Simón i Nolla, era secundari.

L'equip que signa Tu no surts
a la foto respon amb la nuesa més sincera a l'acte de generositat dels membres del col·lectiu. L'obra està a cavall del teatre document –perquè arrenca amb el que seria l'entrada d'un intern, Claudi (Bernat Quintana), a la unitat de teràpia de Sant Pau i s'escolten les veritats contundents i implacables de dos usuaris que han après a dominar la por pel seu trastorn– i una representació. L'equip artístic no ha optat per una obra abstracta amb molts referents i imatges que podrien aclaparar l'espectador i que ben segur que han trobat en el procés de creació, sinó per una posada en escena freda per representar el que seria el primer brot, les relacions de parella, l'absència del germà i l'estranyesa del Claudi, que no parla i s'ho mira tot amb estranyesa...

El teatre il·lustra amb una notable imaginació i honestedat com seria l'al·lucinació d'aquest noi, que ha sortit de la ciutat i viu al camp envoltat de cavalls. L'ombra que veu dels ganivets penjant de les branques es desenfoca, es belluga, i la presència de la seva ombra cada cop serà més present fins a l'esclat final. El final d'aquesta peça deixa sensacions agredolces: les sessions permeten que el Claudi expliqui o ensenyi el seu brot com un signe de reconeixement del dolor, que en realitat redimeix i allibera. Però tot seguit ve la denúncia. Ara que ja pot ser un ciutadà més, tot i la malaltia (tothom n'arrossega alguna i no per això se l'ha d'arraconar), arriba la demanda de subsidi per incapacitat laboral. Anul·lar-lo productivament, de manera absoluta, trenca la possibilitat de relació i torna a portar el pacient a l'abisme. La família, que el va induir involuntàriament al brot psicòtic, el torna a arraconar, ara protegint-lo massa. L'aprenentatge és saber sortir novament de l'error. El TNC demostra com la cultura fa un bé social inajornable.