Renunciar a tancar el cercle virtuós

El director Lluís Pasqual té una forta tendència al teatre italià. No és d'estranyar, per la seva relació amb el Piccolo de Milà i la seva etapa a la Biennal del Teatre, a Venècia. A teatro con Eduardo respira, i molt, el joc d'Els feréstecs, de Goldoni, que Pasqual va dirigir a la sala Fabià Puigserver el 2013. El director ha volgut ajuntar dues peces de De Filippo. Aquesta voluntat de casar-les no es reforça amb cap solució dramatúrgica que les uneixi (si no és el monòleg de Jordi Bosch anunciant la pausa que no es farà i l'entrada dels músics). Probablement, hi havia on unificar-les perquè en totes dues hi ha una certa tergiversació de la realitat, sigui a través de l'art teatral (en l'assaig del primer quadre d'Home i senyor) o en el món paral·lel de la fantasia i la il·lusió (del segon títol: La gran il·lusió).

Home i senyor, un esquitx de joventut de De Filippo, té del quadre costumista de Natale in Casa Cuppiello aquella cantarella de persones que es fan més importants del que són, i que sempre hi acaba entrant el fred (o la calor sufocant), la gana i la picaresca (com aquells que procuren cuinar a l'habitació per estalviar costos a la seva migrada economia). L'absurd hi fa estada per una companyia que no té prou actors per defensar el muntatge i ha de buscar fórmules per explicar la mateixa trama però que, en canvi, és incapaç de despendre's d'un apuntador innecessari.

Pel que fa al segon quadre, molt més extens i ambiciós, La gran il·lusió, respira també un cert xarlatanisme però sap contraposar-lo amb un antagònic, l'incrèdul, que acaba sent (per obra i gràcia de l'escriptura de De Filippo) el defensor de les grans il·lusions. Si Bosch treu brou de cada rèplica enginyosa i que fa dringar, Ramon Madaula sap mostrar un divertit (i tràgic) personatge: que viatja de l'antipatia a ser un dolç vell, que empatitza amb el públic i que opta per tenir fe i continuar creient en experiments màgics. Un altre bon treball de Madaula. Les solucions escèniques són vistoses, àgils, cosa que demostra el saber de Lluís Pasqual de fer màgia amb (aparentment) només un fons d'escena i unes grades automàtiques. El De Filippo que traspua té aire, sí, de Pirandello, generant personatges que poden ser fruit de la imaginació o fantasies que fan que els personatges siguin fum, una convenció dramàtica, per al dissortat Calogero Di Spelta. Hi ha una certa amargor a través d'aquest engany que retorna al juganer De Filippo de L'art de la comèdia (TNC, 2015).

El problema d'A teatro con Eduardo és de ritme. Aquestes dues comèdies no amaguen gaires girs i el públic intueix totes les desgràcies. No hi ha la sorpresa de la trama. Potser la voluntat d'equilibrar la presència dels altres actors al repartiment(tots saben jugar molt bé els diferents rols, del més estripat al més estirat) fa que s'encalli la velocitat. L'entreteniment, i que mai ensopeix, sí que perd el tremp i desemboca en un final que no relliga amb la peça inicial, i segurament ho necessitaria per deixar el públic astorat d'aquell joc de mans. La prestidigitació és de primer nivell; però hi falta aquell joc d'escapisme que hauria de deixar el públic com si li haguessin robat la cartera, però es queda absort amb un final que no retorna. Que li falta la pirueta magistral.