Monstres

Quan l'actualitat puja a escena ha de servir per emmirallar-s'hi. És complicat generar empatia amb els taurons de les finances com els hereus dels Lehman. Però es pot generar una mirada tendra pels que treballen de sol a sol i, sobtadament, troben una idea que els va transformant el negoci: de venedor de teles a banc. És en la desmesura que apareix el monstre.

Roberto Romei és un director a qui li agrada parlar de l'actualitat. Lehman trilogy, efectivament, és tota una lliçó d'economia i una pedagògica mirada a la perversitat del capitalisme, que va néixer com l'oportunitat que els que no tenien recursos poguessin finançar els seus projectes tangibles, a ser una màquina calculadora en què ja no se sap què es ven, què es compra i perquè, tot de cop, pot caure tot un imperi per un mal dia de desconfiança amb les empreses mundials.

El text planteja dues parts: a la primera, es veu com es construeix el negoci; a la segona, arriba l'excés, l'accés al món en què el diner és intangible i que, en cas de crisi, tothom pot ser devorat pels seus antics companys de borsa. Una segona part que acaba sent esgotadora, que agrairia alguna retallada de les repeticions mantenint la forma narrativa, però. L'espai escènic és igualment atractiu en la construcció del primer quadre, mentre que en el segon, amb l'atalaia i la butaca instal·lada no amaga cap sorpresa. Podria haver estat ocasió per anar desmuntant els fonaments del naixement per donar nou aire a una escena amb massa paraula i només moviment d'actors per l'estructura monumental.El treball dels sis actors és notable. Saben construir els personatges en els diferents moments d'ingenuïtat, poder i declivi de la seva vida. Per exemple, Robert, el nét, saltironeja quan té sis anys i s'adorm a la butaca quan tot s'esfondra (el negoci i la seva primera relació de parella). De fet, la manera com accedeixen al seu món familiar denota bé els canvis de concepció vital per a una família jueva que vol mantenir la tradició viscuda de la seva Baviera natal. Ingenus monstres.