Economia

“No es poden fer plantejaments patriòtics amb projectes empresarials”

Entrevista amb Josep Piqué, president de Vueling i exministre dels governs d’Aznar

Primer, empresari. Després, polític. I ara, de nou, empresari. Josep Piqué examina l’economia i molts altres temes d’actualitat.

Ferran Soriano, de Spanair, diu que l’aeroport de Barcelona mai no podrà ser un hub amb línies de baix cost.
Els aeroports no són hubs, sinó que determinades companyies aèries identifiquen terminals dels grans aeroports perquè siguin els seus hubs. Si això no s’entén, ens equivoquem.

La T1 serà un hub si només s’hi instal·len línies de baix cost?
Aquesta no és la discussió. I això és tan fals com creure que els hubs es determinen per decisions polítiques.

¿Una companyia de baix cost pot convertir una terminal en hub?
Hauríem d’abandonar el concepte baix cost. El que hi ha són companyies eficients en costos.

Iberia o British Arways són ineficients?
Totes les d’aquest estil, incloent-hi Spanair, són ineficients en costos perquè tenen molts problemes derivats del passat. El que han de fer és adaptar-se a les noves circumstàncies i buscar el seu nínxol de mercat. No hi ha companyies low cost, n’hi ha d’eficients i d’ineficients. Hi ha companyies que actuen en xarxa per alimentar una determinada terminal per fer vols intercontinentals, com Iberia, Lufthansa, Air France i British Airways, i hi ha altres companyies que operen punt a punt, i això no té res a veure amb el concepte low cost.

Vostès estan situats al segon grup.
Operem punt a punt al continent europeu, al Bàltic, Rússia, Turquia i al nord d’Àfrica. I això no té res a veure amb el concepte hub o low cost. Hi ha molta confusió mental sobre el tema.

Perquè Catalunya sigui un pol important al sud d’Europa és imprescindible que la T1 es converteixi en un hub?
El que pot necessitar Catalunya és que alguna companyia decideixi que la T1 és el seu hub. I això només és possible si les condicions de mercat i de demanda són adequades: no és un problema de cultura política ni plantejaments patriòtics decimonònics.

Iberia ha anat prioritzant Madrid i deixant per a Barcelona les engrunes.
Iberia ha de fer una reflexió sobre com ha comunicat una decisió empresarial absolutament coherent. Però aquest greuge es podria equiparar al fet que Marsella es queixés que Air France hagi decidit que el seu hub és el Charles De Gaulle.

Frankfurt és el principal aeroport alemany, i no pas Berlín.
Lufthansa té el hub on li interessa.

Barcelona no té un hub, perquè ja no té el lideratge econòmic a l’Estat.
Sens dubte. I aquest és un debat que la societat catalana ha de tenir, molt més enllà de l’aeroport. Catalunya, que va ser líder econòmicament i culturalment durant molt de temps, ha deixat de tenir aquest paper a Espanya.

Les privatitzacions de l’era Aznar, en què vostè era ministre, hi van tenir alguna cosa a veure.
Les empreses ja eren a Madrid. I els processos de privatització, a diferència dels de l’etapa de govern socialista, es van fer a través d’ofertes públiques de venda: estaven oberts a qualsevol inversor. Si els inversors catalans no hi van voler anar, és el seu problema.

A què ha d’aspirar Barcelona?
A recuperar el paper que havia tingut històricament. Però això no es fa sobre la base del victimisme.

¿Això passa per...?
Per tenir aspiracions a desenvolupar un paper clau en la globalització. Això no és un problema de competència amb Madrid, sinó de competència amb nosaltres mateixos. Hem de ser bons.

En què no som bons?
Ens falta ambició.

Rafael Suñol, amb referència a Spanair, deia que els empresaris parlen molt, però quan tenen un projecte al davant no s’hi impliquen. Fer país passa per implicar-se en projectes estratègics.
En efecte, sobretot si són projectes estratègics viables.

Spanair no és viable?
No es pot fer un plantejament patriòtic amb projectes empresarials.

¿S’ha fet amb Spanair?
Sens dubte.

Com se sent quan es diu que Spanair és la companyia catalana?
Em sembla ridícul aquest argument.

Quina ha de ser la nostra ambició?
Tenir presència en el món global, posant els llums llargs i sent competitius, deixant d’estar obsessionats per les coses petites.

¿Catalunya està prou ben connectada per pensar en termes globals?
Si després de la T1 algú diu que el problema de Catalunya és la manca d’infraestructures, vol dir que no s’ha assabentat de res.

Si cap companyia converteix la T1 en hub, ¿ens serà útil?
Hem de situar les coses en els seus termes justos. Una cosa és que Catalunya tingui una infraestructura aeroportuària que probablement és la millor d’Europa. I l’altra és que puguem tenir un paper clau en el món dels grans hubs. Anem darrere dels grans aeroports.

Carlos Losada diu que hem d’aspirar a ser el sisè aeroport d’Europa.
Ho podem ser. Però això no significa que ens llevem al matí i puguem volar a Tòquio, Singapur o Sydney.

¿Podem ser el sisè aeroport europeu?
En nombre de passatgers i en nombre de connectivitats.

¿Connectivitats intercontinentals?
No és un problema de política, és un problema de demanda, econòmic.

Crisi: vostè diu que ens en sortirem malgrat el govern espanyol.
No hi ha un programa coherent de política econòmica que afronti els problemes des d’una perspectiva de mitjà termini. El que hi ha són mesures conjunturals sempre pensades a curt termini, de lògica estrictament política, emprant el sentit més pobre de l’expressió.

Què hauria de fer el govern per afrontar bé la crisi?
Contenció de la despesa i reformes estructurals. Algunes a llarg termini, com la reforma del sistema educatiu, de la formació professional i de la investigació, i altres de més immediates, com la reforma del mercat laboral.
Però el govern s’ha tancat en banda amb la complicitat sindical. És per això que parlo no només de la italianització de la situació actual, lligada al desprestigi de les institucions i dels partits polítics, sinó que també em refereixo a l’argentinització del debat: a Espanya hi ha peronisme, una complicitat obscena entre sindicats i govern.

¿El desprestigi és només culpa del partit que governa o també de l’oposició?
És culpa de tots, i també de la societat i dels mitjans de comunicació. Tenim un càncer democràtic si els mitjans i l’opinió pública accepten amb naturalitat que es parli de jutges progressistes i conservadors i que es predetermini el seu vot en funció de la seva orientació.

Això ho fan els partits polítics. Els ciutadans ho pateixen.
Però acceptem amb excessiva naturalitat aquest deteriorament de les institucions.

Si el govern pot equivocar-se en política econòmica és també perquè l’oposició no és prou sòlida.
L’oposició sí que apuja el llistó de l’exigència política.

La corrupció l’està tenallant.
L’únic que li puc dir és que lamento l’escàs nivell del debat polític actual, a tots els bàndols i a tot arreu.

La justícia tampoc passa per un bon moment: un tribunal deslegitimat ha de decidir la constitucionalitat de l’Estatut referendat pels catalans.
La situació és pèssima. Hauríem de recuperar, més enllà del prestigi del Tribunal Constitucional, el recurs previ d’inconstitucionalitat.

Expliqui’s.
No pot ser que s’hagi cridat els ciutadans a opinar sobre una llei sense saber si és constitucional. Ha estat un error gravíssim. El sistema ha fallat, perquè el recurs previ ja existia, però com que s’utilitzava de manera partidista per endarrerir la tramitació d’algunes lleis es va eliminar.

¿L’Estatut és constitucional?
Tinc la meva opinió personal, però el que hem de fer és esperar la sentència del Tribunal Constitucional.

Si no agrada la sentència...
Que canviïn la Constitució. Si volen canviar les regles del joc, que ho facin des de les regles del joc, perquè si no entrem en una dinàmica frívola. No es pot dir que només s’acatarà la sentència del Tribunal si ens agrada.
Això és el més semblant als fets del 6 d’octubre del 1934.

Descriu un situació política i econòmica molt pessimista.
M’agradaria dir el contrari, però a curt termini sóc pessimista. No obstant, també he de dir que el país, i em val tant Espanya com Catalunya, té una consistència i una vertebració prou sòlides per superar aquesta situació, malgrat el que fa el govern espanyol. Al final els cicles econòmics existeixen. I de la mateixa manera que no es pot culpar els governs d’una recessió, tampoc tenen tota la responsabilitat de la recuperació. I també s’ha de tenir en compte que durant els anys de prosperitat, no tot ha estat una festa, com deia The Economist. Hi ha moltes empreses d’aquí que estan buscant oportunitats a fora, que estan explorant nous mercats, que innoven. I hi ha un teixit empresarial que és capaç de reaccionar davant d’aquesta situació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
economia

L’atur juvenil mundial marca la xifra més baixa dels darrers quinze anys

barcelona
economia

El Prat bat un nou rècord al juliol: més de 5 milions de passatgers

barcelona
economia

Es dispara el nombre de persones i empreses que no poden fer front als seus deutes

barcelona
VILOBÍ D’ONYAR

L’aeroport de Girona-Costa Brava supera el milió de passatgers

VILOBÍ D’ONYAR
economia

L’aeroport del Prat supera els cinc milions de passatgers al juliol i bat un nou rècord històric

El Prat de Llobregat
GIRONA

Joieria Quera obre la seva quarta botiga física a Sant Sebastià

GIRONA
L’ALTRA POTA DE LA MAJORIA

La clau d’una caixa d’obertura retardada

Barcelona
Informació especial

Impactar una marca en tres segons

Consultora de comunicació de Lleal Tulsà

L’Estat inverteix el 45% del que pressuposta

Barcelona