I ara, la crisi canviària?

De manera similar a com ho va fer l'OCDE, la setmana passada l'FMI va revisar a la baixa les seves previsions de creixement per a l'economia mundial per als propers anys. Després d'una primera meitat de 2010 en què l'economia mundial semblava recuperar una trajectòria ascendent, les perspectives per a la tardor no són tan favorables. Estem assistint a l'aparició del que pot ser un nou risc per a l'economia mundial. Després dels problemes del mercat immobiliari, del sector financer i del deute públic, ara arriba un nou fantasma: la crisi canviària.

Les preocupacions ara es centren en els efectes desestabilitzadors que poden tenir sobre els Estats Units i sobre la Zona Euro les polítiques canviàries de les economies emergents, especialment de les asiàtiques. Moltes economies asiàtiques estan superant la crisi amb un model de creixement basat en l'estalvi intern, l'acumulació de reserves i l'exportació. En concret, aquestes economies estan acumulant reserves deliberadament amb l'objectiu d'evitar l'apreciació de les seves monedes que s'hauria de produir tenint en compte els seus elevats superàvits comercial i de capital. Tot i que aquesta estratègia els permet mantenir la competitivitat de les seves exportacions en els mercats internacionals i, per tant, mantenir els seus ritmes de creixement, també tenen un efecte negatiu sobre la seva demanda domèstica, que s'ha d'enfrontar a preus d'importació més alts i, per tant, a una major inflació i a tipus d'interès més alts. L'exemple més conegut és el de la Xina, que, segons diversos estudis, manté la seva moneda –el iuan o renminbi– entre un 20% i un 40% per sota del que hauria de ser el seu valor d'equilibri. Venent iuans i comprant altres monedes, la Xina aconsegueix mantenir el seu tipus de canvi feble afavorint així les seves exportacions. Aquesta situació no és nova, però la generalització d'aquesta estratègia entre les economies emergents amb l'objectiu de no perdre quota d'exportacions està posant en una situació molt difícil les economies desenvolupades, que enmig d'un fort ajust fiscal confiaven sortir del túnel amb les vendes a l'exterior i veuen que això és molt difícil amb les seves divises tan cares. Aquest és el principal risc de l'economia mundial durant els propers mesos i el que explica la revisió a la baixa de les prediccions realitzades per l'OCDE i l'FMI. Tal com podem observar al gràfic, fins i tot l'any 2009, en què el comerç internacional va experimentar un fort retrocés, hi havia una clara asimetria entre les principals economies exportadores i importadores, unes diferències que dificulten l'inici de la sortida de la crisi (per cert, tot i la forta davallada del consum i la inversió l'any 2009 l'economia espanyola ocupava la posició 16 pel que fa a quota d'exportacions amb un 1,7% de les exportacions totals i la posició 13 pel que fa a les importacions amb una quota del 2,3%).

A curt termini, aquesta situació no té fàcil solució. L'única estratègia que sembla factible és una major coordinació entre els diferents països implicats que permeti corregir la situació de manera lenta però gradual (en línia amb les mesures que la Xina ja va anunciar abans de l'estiu, però que no han estat suficients). En aquest sentit, el paper de l'FMI i d'altres institucions internacionals com el G-20 hauria de ser molt més actiu a l'hora de promoure aquesta major coordinació. Cal dir, però, que no hi ha gaire raons per l'optimisme: en primer lloc, a la Xina una apreciació del tipus de canvi podria tenir efectes devastadors sobre les exportacions i sobre els seus ritmes de creixement econòmic i sobre els seus nivells d'ocupació i atur. Encara que aquests efectes no fossin d'una magnitud molt elevada, hi hauria greus conflictes socials (motivats per la legitimitat del seu règim polític) que el govern xinès no estarà disposat a assumir. En segon lloc, l'experiència del Japó durant els anys vuitanta del segle passat genera força desconfiança en aquest sentit. El 1985 els ministres d'economia del G-5 i els governadors dels bancs centrals d'aquests països van acordar intervenir en els mercats canviaris amb l'objectiu de depreciar el dòlar i afavorir així la reducció del dèficit comercial dels Estats Units i una recuperació del creixement econòmic internacional. El resultat va ser que el ien es va apreciar un 50% entre 1985 i 1987.