La quota de la banca catalana, del 72% al 44% en tres anys
La nacionalització ‘de facto' de Catalunya Caixa i Unnim deixa només La Caixa i el Sabadell com a grups bancaris gestionats des del territori
Des de l'inici de la crisi, el sector financer ha perdut un 40% de clients al Principat
La crisi ha deixat irreconeixible el mapa financer català. Els problemes de les caixes i les exigències que els han comportat han fet que la vertebració financera, que fins fa tres anys estenia una presència rellevant d'entitats amb la màxima proximitat a l'entramat econòmic del país, hagi quedat minimitzada.
Segons dades estimades per la consultora FRS Inmark, el 2008, any considerat clau en el començament de la crisi, la suma de les deu caixes que convivien aleshores i el Banc Sabadell constituïen un 72,2% de quota de mercat. Amb la pràctica nacionalització, aquesta mateixa setmana, de Catalunya Caixa i Unnim per la via del FROB, sempre segons les informacions d'FRS Inmark, la quota de poder financer català queda reduïda a un 44,2%, 28 punts de diferència i gairebé un 40% menys en tan sols un trienni. Així, les entitats estrictament gestionades des d'aquí seran La Caixa i el Sabadell. Val a dir que les dades d'FRS Inmark es refereixen a estudis de mercat sobre usuaris particulars, ja que el Sabadell té més penetració, per exemple, en el capítol de crèdits a les empreses (un 38,5% d'aquestes empreses eren clientes del banc el 2010).
Futur incert
Tothom mira ara cap a Catalunya Caixa i Unnim, que viuran un període d'interinitat estatal d'uns dos anys en què caldrà veure quin postor les acaba assumint. De moment, la designació d'Antoni Abad, líder de la Cecot, com a president d'Unnim, i els consellers nous de Catalunya Caixa, donen una idea de la intenció inicial de mantenir-ne la catalanitat, que prefigura la recerca de socis d'arrel local. Però la situació general no és encoratjadora.
Què ha passat perquè una xarxa de finançament tan potent i arrelada al territori s'hagi desmembrat? En realitat ha estat una suma fatídica de circumstàncies, l'embrió de la qual es remunta, com gairebé totes les desgràcies econòmiques dels últims temps, al començament de la crisi financera. Detonada el setembre del 2008, la crisi va tenir un eco negatiu i tardà en les entitats d'estalvis catalanes. No hi havia subprime al país, però tampoc no calia: amb els actius immobiliaris sobrevalorats que havien finançat les entitats ja n'hi havia prou perquè hi hagués un toc d'alerta de les autoritats monetàries, una advertència que molts consideren que es va fer amb retard i que d'altres qüestionen, per desorganitzat o exagerat. Tot i que amb alguns canvis de parelles de ball, es va engegar un procés de fusions relativament ben orientat, des del punt de vista català, encara que no sense algun llençol perdut a la bugada.
Les caixes van passar de deu a tres: La Caixa, Catalunya Caixa i Unnim. Caixa Catalunya aglutinava Tarragona i Manresa i Unnim sumava forces al Vallès (Sabadell i Terrassa) i a Osona (Manlleu). Penedès i Laietana allunyaven el centre de poder de Catalunya i s'integraven en dues SIP, i Caixa Girona desapareixia com a marca, diluïda dins La Caixa.
La crisi del deute, però, va fer que això no fos prou i els criteris del Banc d'Espanya, esperonat pels centres de poder econòmic europeus, van elevar les exigències fins a límits insospitats, un 10% de capital principal, que ha abocat Catalunya Caixa i Unnim al FROB, i a les incògnites sobre el seu futur.
