Buscant el mal menor
Hi ha un lament general perquè s'ha posat fi a la fórmula tradicional de les caixes
Hi ha interrogants sobre la continuïtat de l'obra social
La procedència i la intenció dels inversors privats que assumiran el capital de Catalunya Caixa i Unnim encara és una incògnita
La Caixa i el Sabadell, inversors ideals, són difícils d'encaixar
El que hi havia no
tornarà, per això cal anar a buscar el mal menor, intentant recuperar l'esperit mutual de les entitats”
El Banc d'Espanya
hauria hagut d'aplicar criteris personalitzats; intervenir la CAM? Sí, però sense collar tant les catalanes”
Almenys podemcelebrar que ja tenim un gran banc, Caixa Bank, que figurarà a les pàgines salmó del ‘Financial Times'”
Catalunya Caixa iUnnim encara són catalanes; tenen la seu aquí, i el govern farà se'n mantingui l'arrelament al territori”
Tot i que els experts i implicats que s'han consultat coincideixen que el més idoni seria aconseguir retornar a mans catalanes la responsabilitat de Catalunya Caixa i Unnim, les dues caixes que ja tutela el Banc d'Espanya, hi ha posicions enfrontades sobre què és el que ha portat a aquesta situació. Antoni Serra Ramoneda, expresident de Caixa Catalunya (integrada a Catalunya Caixa amb les de Tarragona i Manresa), que sempre ha estat contrari a la concentració excessiva del sector i encara està més contrariat pel panorama actual: “Suposant que es trobin inversors privats per participar en les entitats un cop en surti el FROB, caldrà veure d'on són”. Per a l'expresident de Caixa Catalunya, el sistema financer català se cenyirà, probablement, al Sabadell i a La Caixa, i això només té un consol possible: “Ara ja tenim un banc important de debò, que és Caixa Bank, que compleix la vella aspiració de la Catalunya del segle XIX”. “Allà on Manel Girona i Jordi Pujol hi van fracassar, s'ha aconseguit ara: Caixa Bank figurarà a les pàgines de color salmó del Financial Times, i potser també el Sabadell”.
Una atomització necessària
Per a l'historiador de l'economia Francesc Cabana, és dramàtic perdre l'esquema de caixes d'abans de la crisi: “Una de gran, una de mitjana i vuit de petites amb moltes arrels territorials està demostrat que era ideal”. Ara bé, el suspens sobre si el capital privat recuperarà Catalunya Caixa i Unnim “és una sortida amb un interrogant” que, per a Cabana, s'estén de manera dramàtica pel que fa al futur de l'obra social de les entitats: “L'última paraula la té el Banc d'Espanya i, si aquest decreta que els beneficis vagin a recursos propis, l'obra social quedarà frenada”. Per a Cabana, l'obra social de les caixes és cabdal, i és “alguna cosa més que Caixafòrum, la Pedrera i Mont Sant Benet”. La indignació de l'historiador prové, diu, del fet que les caixes catalanes “havien fet una bona gestió, al marge de les febleses immobiliàries”. La clau de la imposició d'unes normes de solvència extraordinàriament estrictes sorgeix d'aplicar sense cap tipus de matisació la “unitat de mercat” per part del Banc d'Espanya: “Tot és molt subtil —assegura— però hi és”.
L'historiador censura especialment la gestió de l'executiu de Rodríguez Zapatero –“Els socialistes tenen economistes més bons que els que han estat al govern”– i més concretament el “canvi de criteris” sobre el mínim de capital principal de les entitats. Segons Cabana, el regulador hauria hagut d'aplicar criteris personalitzats i no pas generals, que han collat massa les entitats catalanes. “Intervenir la CAM?, és clar que sí, però no demanar un 10% de capital principal a Unnim”.
Defensa de la solució
Guillem López Casasnovas, catedràtic de la UPF i conseller del Banc d'Espanya, es mostra pragmàtic però anticipa la nostàlgia lògica. Valora com a necessària la recapitalització de les entitats però lamenta la desaparició progressiva del caràcter “mutual” d'unes institucions com les caixes, que són intermediaris efectius entre els impositors dels dipòsits i els crèdits dels seus conciutadans: “Això que en altres països s'està intentant recuperar, separant-les dels bancs de inversió, nosaltres ho estem perdent com a resultat d'uns gestors que en un moment donat es van oblidar que era aquella la seva funció essencial”, destaca l'acadèmic.
López Casasnovas no s'està de replicar les crítiques que li han plogut al Banc d'Espanya des de la banda dels afectats pel procés: “La fórmula de les caixes d'estalvis s'està perdent perquè més enllà de la mala conjuntura viscuda, no tot ho hem fet bé”, diu, perquè segons ell, la tutela de les comunitats autònomes “ha estat dèbil i els gestors han superat amb escreix el que era raonable esperar tenint en compte els òrgans de govern que tenien”. López Casasnovas és tranquil·litzador respecte al futur de les dues entitats amb la catalanitat en joc: “La voluntat no pot ser desballestar-les, esperem que l'economia es refaci i que disposin de prou temps per consolidar-ne la viabilitat”. El catedràtic pensa que serà en aquest sentit que els governants catalans i la societat haurien de ser molt proactius: “Cal aprofitar aquests anys per buscar inversors amb prou capital col·lectiu perquè les recuperin per al territori”. Per a López Casasnovas, no es podrà refer el que hi havia, “però sí que podem evitar que desaparegui aquesta part de crèdit i estalvi tan important per al país”.
Cal celeritat i precisió
Al govern català, concretament el conseller Andreu Mas-Colell, se'ls ha girat una feina de camp important: la recerca d'inversors disposats a pagar diners al FROB perquè aquest recuperi la cobertura financera que ha donat a les dues entitats en joc. La setmana passada, Mas-Colell va dir que la Generalitat farà mans i mànigues per afermar l'arrelament de Catalunya Caixa i Unnim que “no han deixat de ser catalanes”, ja que “tenen la seu aquí”. De moment, la solució d'involucrar La Caixa o el Sabadell és difícil, i tot i que els dos gegants estan disposats a engrandir-se, no els convé fer-ho a través de grups que ja operin en els seus feus habituals.
