Condemnats a vendre quan no toca

CONTINUÏTAT.

Com reconeix el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, “no hi ha marge per altres vies alternatives d'ingressos extres perquè la Generalitat també té tancada la via de l'endeutament”.

Aquesta urgència marca que es tanquin operacions que no resulten gaire rendibles des del punt de vista de guany d'eficiència. “En autopistes són privatitzacions que a llarg termini perjudiquen el consumidor perquè tendeixen a ser inflacionistes amb el preu del servei, perquè els operadors privats no solen aconseguir reduir els costos molt més del que ho pot fer l'administració pública”, destaca el professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona Daniel Albalate. Com a contrapartida, diu el professor de la UB, l'“usuari de serveis públics hi pot sortir guanyant si els cànons que ingressa el govern amb la privatització d'aquestes infraestructures eviten fer noves retallades”. El director del Centre de Recerca en el sector Públic-Privat de l'IESE (el PPSRC en les seves sigles en anglès), Lluís Torrens, destaca que “amb aquestes privatitzacions obtens un ingrés immediat però deixes de percebre els ingressos corrents que suposen els peatges”. Un dilema que també es presenta en l'estratègia de venda d'edificis d'oficines, ja que com apunta Torrens “el mercat està exigint unes rendibilitats del 8% i això vol dir que com a llogater la Generalitat haurà d'afrontar unes despeses futures importants i per tant des del punt de vista financer tampoc no és una gran jugada més enllà de la necessitat de tenir un ingrés immediat”. L'equilibri és complicat però, com destaca el professor de teoria econòmica de la UB Gonzalo Bernardos, en l'equació “la ideologia també hi juga un paper important perquè al final al govern de CiU li pesa l'argument que tot el que és privat funciona millor”. Per a Bernardos resulta un contrasentit “privatitzar allò que és rendible i quedar-nos amb allò que no ho és”. I és clar, arribats a aquest punt, la pregunta és què més li queda al govern per posar a la venda i captar l'interès del mercat. “La Generalitat no té titularitat sobre tantes infraestructures, les més interessants estan sota el paraigua de l'Estat, en autopistes ja no queda marge i posats a especular tan sols quedaria la carta dels FGC”, diu Albalate.

A la Generalitat també li agradaria poder prescindir del seu paper com a accionista en bona part de les estacions d'esquí del país (Vallter 2000, Portainé, Espot, Vall de Núria i la Molina), però aquí ho té bastant més complicat. De fet la darrera incorporació a la llista de propietats, Vallter 2000, va generar una inversió de 2,4 milions d'euros l'octubre passat, justament quan la Generalitat corria per tancar operacions de venda que ajudessin a eixugar el dèficit. La necessitat de garantir la supervivència d'aquestes instal·lacions com a punt d'equilibri territorial no posen gaire fàcil l'objectiu de desinvertir de l'executiu català.

Una altra opció que la mateixa Generalitat ha posat sobre la taula ha estat la venda d'edificis d'equipaments, com ara comissaries, hospitals o fins i tot presons. Ara bé, si el govern no és capaç de trobar compradors per als seus edificis d'oficines, en trobarà per als edificis d'equipaments? D'entrada l'operació no sembla senzilla i tot i que oficialment la Generalitat no ha tancat la porta a aquesta opció a la pràctica la iniciativa ha quedat frenada de moment.

El que ja està en marxa és la privatització de la incineradora de residus de Constantí, al Tarragonès, i de moment l'operació es presenta més concorreguda que les que s'han tancat en els darrers mesos ja que vuit empreses han mostrat el seu interès per una venda que el govern català espera tancar al voltant dels 42 milions d'euros (als quals caldrà descomptar, però, 7 milions que el govern està avançant en concepte d'indemnització). La xifra, molt més modesta que en els casos d'ATLL i de Tabasa-Cadí, permet que hi hagi una major concurrència perquè al cap i a la fi en aquests processos hi juga un paper destacat la capacitat inversora dels compradors. I en el context actual aquesta no està precisament pels núvols. Tant en la venda de Tabasa i Túnel del Cadí com en la d'ATLL els dos compradors -Abertis i Acciona respectivament- han hagut d'acudir als mercats internacionals a la recerca d'un soci financer que, a més, en els dos casos ha acabat sent el banc brasiler BTG Pactual.

Amb tot això, el conseller d'Economia espera senyals del Ministeri d'Hisenda que hi haurà major marge de maniobra per a aquest 2013. De moment, però, el seu titular, Cristóbal Montoro, no afluixa la pressió i segons les dades presentades aquest dijous Catalunya es va situar el 2012 en el grup de cinc comunitats que van tancar amb un dèficit per sobre de l'objectiu fixat de l'1,5% (concretament de l'1,96%). Aleshores, s'obre el debat sobre si el govern podria avançar també en la privatització en la gestió de serveis públics com a via d'ingressos. Després de l'activació d'algunes alarmes al sector sanitari (vegeu pàgina 4) els experts veuen aquest camí amb bastants més obstacles que la simple venda d'actius. Seria traspassar una nova frontera.