“No veig una estratègia de privatització de la sanitat a Catalunya”

Estar atents des d'un punt de vista ciutadà perquè la urgència dels polítics -marcada per la consolidació fiscal- no malmeti coses importants, està més que justificat. Des d'un punt de vista acadèmic, s'ha de parlar de privatització quan els polítics es desresponsabilitzen deixant d'instrumentar mecanismes de finançament i de forçar l'assegurament obligatori, i de moment no és això el que s'està fent. El que fa l'autoritat pública és introduir elements de finançament i de gestió privada que complementin el finançament públic (copagament) –en això, Catalunya ha estat pionera– i transferir elements de la gestió pública a la gestió privada –Catalunya, en això últim, ha fet molt poc–. El senyal d'alarma ha sortit quan una empresa aliena als professionals sanitaris i que no té experiència concreta en la gestió de serveis sanitaris ha guanyat la concessió per a l'explotació del CAP de l'Escala.

Fins ara tota la descentralització de la gestió que havia fet el sector públic s'havia basat en híbrids (fundacions, consorcis) i en les noves EBA (entitats bàsiques associatives), que són formes d'autogestió professional tant a través de cooperatives com de SL. Quan això ho estens a una empresa que és una SA pura i dura que reparteix dividends i que no està constituïda per professionals sinó per gestors de serveis, efectivament estàs traspassant una línia.

Perquè sobre la base de la concessió pública hi poden construir més fàcilment prestació privada. La sanitat privada és alternativa i complementària a la pública, però en una situació com l'actual de rendes a la baixa és molt complicat que el ciutadà estigui disposat a pagar molt més per un paquet complet a la privada. En canvi, si entres en l'explotació de la pública pot resultar bastant més fàcil oferir a aquests ciutadans determinats serveis extra com ara els bucodentals i de podologia, o les prestacions que restin fora de catàleg pagant una aportació marginal.

Aconsegueixen tenir capturada una població i amb una mica de màrqueting pots mostrar-los les insuficiències de la pòlissa pública i alhora oferir-los a un preu no prohibitiu prestacions privades complementàries.

A Catalunya estem lluny de l'anomenada marea blanca a la madrilenya. Amb el coneixement de causa que tinc, estic convençut que el que ha passat ha estat un error i que la Generalitat mateixa l'identifica com a tal; no crec que sigui una línia oberta que vulguin reproduir. En canvi sí que veig una obertura necessària i volguda cap a entitats autoorganitzades pels mateixos professionals de la salut. Fins ara aquests només s'han pogut presentar en licitacions de centres nous de salut, però ara hi ha la necessitat d'obrir aquesta via per a centres existents.

Si ets un professional que treballa per compte aliè i no assumeixes cap risc ni reivindiques autonomia organitzativa, el més normal és que estiguis a expenses de les dificultats financeres del finançador del servei. Això en el context actual vol dir més racionament, més directrius imposades, més protocols i més restriccions salarials. L'alternativa a això és un professional que vulgui actuar per compte propi sota la premissa que ningú en cap despatx sabrà millor que ell mateix el que s'ha de fer per servir la salut de la població de manera eficient o què cal fer per reduir costos sense haver de retocar la plantilla o sense perdre capacitat retributiva. És clar, des de la coordinació amb altres professionals, la direcció de la planificació sanitària, i assumint alguna mena de risc financer.

No, no he llegit aquests informes ni mai he vist una dedicació de temps seriosa d'algun responsable per discutir una estratègia d'aquestes característiques. I si ho fessin, si algun dia posen això sobre la meva taula i em demanen consell, crec que hi ha prou arguments per discutir tant l'efectivitat com la legitimitat de fer aquest pas.

El punt de tall de la privatització és la desresponsabilització del finançament i de l'obligatorietat de l'assegurament; aquí hi ha teoremes normatius que demostren que si s'entrés en aquesta via el benestar conjunt baixaria, tots hi perdríem sense que ningú hi guanyés. Aquesta és la línia vermella, però fins a tocar aquesta línia vermella tota la resta es pot estudiar.

Aquest és l'argument sobre el qual se sustenten les concessions privades, però que això sigui així sempre, en tot temps i lloc, depèn de molts factors. També aplica a la inversa en la superioritat de la gestió pública. Ara bé, si tu fas aquest salt a favor de la gestió privada, des de la legitimitat democràtica, avalua molt i estigues disposat a corregir perquè estem en un terreny prou desconegut i els perjudicis poden ser molt grans.