Amenaça d'una nova recessió?
Els experts discrepen sobre la imminència d'una aturada en sec de l'economia global
Els patacs en les borses de tot el món, la frenada xinesa i el preu del cru poden ser una simple correcció o el preludi d'una recaiguda en la crisi
L'OCDE apressava, dimecres, els països desenvolupats a posar fil a l'agulla per pal·liar els efectes d'una forta frenada en el creixement mundial que, segons els seus càlculs, no superarà el 3% aquest exercici, en la que serà la segona revisió a la baixa que l'organisme internacional fa en pocs mesos d'aquesta previsió macroeconòmica.
Al marge del grau d'encert que se suposa a l'OCDE (aquesta mateixa setmana la diana d'ESADE que analitza la fiabilitat de les prediccions certificava que, almenys el 2015, havia quedat lluny d'osques), els experts en borsa també saben que l'evolució dels mercats de renda variable acostuma a ser un oracle fiable per intuir per on poden anar les coses a mitjà termini en l'economia.
A la vista de l'evolució dels parquets mundials, en què el valor dels seus integrants ha caigut de forma dramàtica, alguns experts aventuren escenaris apocalíptics de recaiguda en la recessió. Les borses han perdut més d'un terç des dels màxims de fa un any, en el cas d'Europa, una mica menys en el cas dels EUA. A l'Àsia, les xifres encara són més inquietants.
Els inversors, algun cop conseqüents, però majoritàriament irracionals, es fixen en qualsevol dada macroeconòmica, interpreten entre línies cada frase dels responsables econòmics i sobrereaccionen davant la mínima fluctuació en el preu d'una primera matèria.
Hi ha uns àmbits en què els experts més apocalíptics centren la imminència d'una nova recessió que reblaria les ja funestes conseqüències de la que es va iniciar el 2008 –que, dit sia de passada, va néixer subestimada pel negacionisme oficial. Són la davallada del preu de les primeres matèries, liderades pel petroli, i l'amenaça de frenada en sec de les economies emergents, entre elles la Xina com el gran perill groc, però també l'Argentina, el Brasil, Veneçuela i l'Equador, sobre que l'FMI ja ha predit que tancaran l'any amb PIB sota zero.
En una economia globalitzada, oracles com ara Martin Wolf, la ploma de més renom de The Financial Times i autor de La gran crisis, cambios y consecuencias, avisava, fa pocs dies, que els bancs centrals d'arreu ja s'haurien d'estar calçant davant la possibilitat que tornin a venir mal dades.
A l'altra banda de l'estat d'ànim, algunes veus igualment autoritzades, com ara el Nobel d'Economia Nouriel Roubini, s'han afanyat a menysprear el pànic col·lectiu. A Amèrica, les cites literals acostumen a fer fortuna. I si “l'exuberància irracional” amb què va definir la sobrevaloració dels mercats l'antic president de la Reserva Federal dels EUA Alan Greenspan ha impregnat la memòria col·lectiva, és probable que els “mercats maniacodepressius”, com els va titllar Roubini durant el Fòrum Econòmic Mundial de Davos en una taula rodona al voltant de la Xina, també passi a la història. Tant de bo, de fet.
En aquesta línia es mou un expert local, José García Montalvo, catedràtic d'economia a la Universitat Pompeu Fabra, que creu que tot el que ara es rep com un mal averany no és altra cosa que la correcció de l'eufòria que es va produir fa un any, quan tothom comptava que el petroli barat i l'euro a la baixa dispararien els beneficis de les grans multinacionals europees.
“Hi ha una part important d'embogiment del mercat”, aclareix Montalvo, en què molts “no poden encaixar el que està passant en els blocs econòmics”. Per l'acadèmic, les pujades borsàries del 2015 i l'eufòria provocada pels “vents de cua” del petroli barat i els tipus baixos van dur molta gent poc acostumada a invertir en productes de risc a entrar en la renda variable a través dels fons d'inversió. “Tenint en compte fins a quin punt els mercats calculaven grans guanys, no ens ha d'estranyar que ara es passin en el descompte”, afirma.
Montalvo comenta un procés que explicaria la centralitat del preu del petroli en tot plegat, i és que als EUA hi ha hagut grans inversions per contrarestar-hi la dependència del petroli importat. “La banca nord-americana comença a tenir problemes amb el retorn dels dubtosos que van demanar diners per invertir en hidrofracturació. Això, pel catedràtic de la UPF, era el que esperaven els membres de l'OPEP per no haver de congelar la seva pròpia producció. “El que els exportadors no preveien era que la Xina iniciaria el seu aterratge, cauria la demanda i ja no es podrien coordinar com a organització perquè tothom s'hauria d'espavilar per pagar els seus deutes.” L'efecte dominó de la globalització portaria, per Montalvo, a l'esverament general.
Qüestió de confiança
Al seu torn, el professor Joan Miquel Piqué, d'EADA, se centra en un concepte que porta reminiscències de fa pocs anys: “Tot torna a ser una qüestió de confiança sobre el que es deu i la capacitat que hi haurà per retornar-lo; i també molts dubtes perquè les fonts del creixement mundial no són clares”, recalca Piqué, que assenyala alguns perills com ara que els PIB dels desenvolupats no es veuran compensats per economies emergents com ara la Xina o l'Índia. “Hi ha dubtes raonables sobre d'on vindrà el creixement que cal per fer front als retorns de deute.” Davant això, Montalvo té una conclusió fatalista: “El deute es pagarà via impostos, tipus negatius o deflació. Com sempre, l'estalviador pagarà els deutes dels deutors.”
