Problemes vells, solucions noves
La política dels bancs centrals sembla haver tocat sostre amb els instruments convencionals, però encara hi ha marge
L'expansió quantitativa a la zona euro continuarà mentre la inflació no es desboqui gaire
“Els estímulstenen el límit de la credibilitat”, avisa el professor d'EADA Joan Miquel Piqué
Potser la incògnita més punyent en aquesta situació és fins a quin punt les autoritats monetàries tenen marge per continuar actuant per fertilitzar l'economia global. Malgrat un tímid repunt assajat fa pocs mesos per la Reserva Federal, els tipus d'interès continuen en mínims –de fet, en tipus negatius reals– i ja no hi ha coll per rebaixar-los més. És cert que, si més no a la zona euro, no hi ha gaire perill de mantenir el preu del diner en aquest nivell perquè la inflació ara mateix no constitueix una preocupació peremptòria; ans al contrari, sembla clar que no convé elevar els tipus fins que els preus s'eixoriveixin a la regió. Però ja han tocat fons i poca cosa més es pot fer en aquest sentit.
Una altra eina, la més utilitzada quan els tipus d'interès ja no es poden escurçar, és el que es coneix amb la sigla QE, (en anglès quantitative easing) o “expansió quantitativa”; és a dir, la injecció feta per les autoritats monetàries de diner en el sistema bancari per augmentar-ne l'excedent de reserves, i, teòricament, perquè aquests capitals arribin a empreses i ciutadans en forma de crèdit perquè el diner “corri”, s'accelerin la demanda i l'activitat: en definitiva, per engrescar l'economia. La va utilitzar el Japó quan intentava combatre la deflació de principi de segle, però sobretot, i més recentment, els Estats Units, el Regne Unit i la zona euro de manera més o menys coordinada des de l'esclat de la crisi financera, ara fa nou anys.
Reflexió necessària
Joan Miquel Piqué, professor d'EADA, avisa, però, que la capacitat de canviar el món de la política pública té uns límits. Ironitza recordant que “al sector públic, quan les coses van bé se li demana que no molesti gaire, però quan van malament se li exigeix que ho arregli tot”. Piqué creu que a Europa li convé continuar amb el programa d'expansió quantitativa, que de moment és previst que arribi fins al 2017 i que encara es podrà ampliar més enllà, “mentre la inflació sigui negativa”. D'entrada, perquè, com que la crisi és de confiança, hem d'aprofitar el poder de sedació que tenen les paraules convençudes d'un president de banc central: “Recordem el que va passar quan Mario Draghi va dir el 2012 que faria el que calgués per salvar l'euro: va ser una catxa, però va funcionar.”
“El que cal saber, però, és si, després d'injectar aquests diners als bancs, arribaran a l'economia real”, puntualitza l'acadèmic d'EADA. L'experiència recent diu que quan els bancs no passen un bon moment aprofiten aquestes transfusions per tapar forats o, com durant els anys de la crisi, per comprar deute públic.
A parer de Piqué, cal innovació en les polítiques públiques. “Als anys trenta, per sortir de la Gran Depressió, es van aplicar mesures keynesianes; ara, amb la globalització, els contrapoders que s'hi poden interposar són immensos.” En tot cas, conclou, “els estímuls tenen el límit de la credibilitat; si ens passem, podem repetir els errors de Grècia”.
