Catalunya no és Castella-la Manxa

La intervenció de Caja Castilla-La Mancha (CCM) per part del Banc d’Espanya ha fet aflorar un forat econòmic producte d’una nefasta gestió però, sobretot, ha posat al descobert què succeeix quan una caixa d’estalvis és el braç financer d’un govern autonòmic. CCM és, de moment, la primera víctima financera en la cronologia de l’actual crisi econòmica.

Però la seva malaltia és congènita i no pas vírica. Va ser engendrada el 1992 des del despatx de l’aleshores president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, José Bono. Quan va accedir al càrrec el 1983 es va trobar amb cinc províncies –Ciudad Real, Toledo, Guadalajara, Conca i la posteriorment annexionada Albacete, que provenia de la regió de Múrcia– amb un sentiment de pertinença a la comunitat nul. Com a molt, els seus ciutadans se sentien vinculats a una província. La comunitat manxega mai no ha tingut la més mínima vocació d’autogovern: de fet, és l’exemple més flagrant d’una construcció autonòmica artificial.

Però Bono considerava necessari cohesionar aquelles províncies, i el govern manxec va dissenyar CCM fusionant Caja de Ahorros de Albacete, Caja de Ahorros de Cuenca i Ciudad Real i Caja de Ahorros de Toledo. Des del primer dia, CCM ha format part de l’intercanvi de favors entre províncies per acontentar tothom: la seu financera en una província, la seu de l’obra social en una altra, i per a la resta, un aeroport, un hospital desproporcionadament gran o qualsevol altra infraestructura que indiqui al ciutadà que tot allò ho ha pagat la seva comunitat autònoma i no pas la seva província. I els poders provincials, també contents. Però el preu d’aquesta politització és una entitat financera que camina amb les ulls embenats i s’apropa a gran velocitat a un precipici.

Qui fins al 29 de març era el president de l'entitat, Juan Pedro Hernández Moltó, exportaveu econòmic del PSOE al Congrés quan es va produir la intervenció de Banesto el 1994, va accedir al càrrec el 1999 com a premi de consolació del seu partit perquè es va veure obligat a retirar-se de la política per una acusació de corrupció. Economista de formació, Moltó ha gestionat la caixa seguint les directrius polítiques del PSOE, encara que aquestes hagin comportat fer inversions de gran risc financer. El director general de CCM ha estat sempre un actor secundari. Just el contrari que en les caixes catalanes.

Polítics sí, però en silenci
Catalunya i Castella-la Manxa són l’antítesi tant en termes polítics com identitaris, una diferència que permet explicar per què el sistema financer català, i també el basc i el gallec, és diferent. La pluralitat política de Catalunya garanteix la gestió absolutament professional de les caixes d’estalvi, perquè els òrgans de govern, en els quals hi ha representació política d’ajuntaments i diputacions, esdevé un sistema de control ferri de les actuacions financeres de l’entitat. Qualsevol intent de “desviació” per part del color polític dominant podria ser denunciat immediatament per “l’oposició”.

A Catalunya doncs, és pràcticament impossible manegar una entitat financera per satisfer necessitats polítiques. D’altra banda, i des del seu naixement, les deu caixes d’estalvi han apostat per un model de negoci altament professional que situa els representants més polítics en un segon terme: encara que en siguin els presidents, ho són més a títol honorífic o de representació corporativa que no pas per a funcions executives.

A les entitats catalanes qui gestiona és el director general, un professional reconegut en el món de les finances amb una trajectòria impecable. Mai un polític prendrà decisions financeres importants en una entitat catalana. I aquesta és una gran diferència amb territoris com Madrid –on les dues faccions del PP batallen per controlar Caja Madrid imposant la presidència-, la citada Castella-La Manxa, Andalusia i, potser no tan bruscament, el País Valencià, on CAM i Bancaixa es van enfangar amb Terra Mítica per ordre de la Generalitat Valenciana.

Caixa Catalunya, un cas particular
Tanmateix, en totes les caixes d’estalvi hi ha presència política en els òrgans de govern. Forma part del joc establert per la llei orgànica d’òrgans rectors de caixes d’estalvi, la LORCA. Quan es nomenen els representants de les caixes que són d'una corporació pública, Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Girona, habitualment es trien persones significatives de la societat civil, però també hi ha un forat per col·locar-hi persones de partit.

En els casos en què els poders de la Diputació i els ajuntaments estan més repartits, a Tarragona i Girona, la composició dels òrgans de govern també és més plural. En canvi, a Barcelona, la Diputació i els ajuntaments són del mateix color i això explica que la presidència hagi recaigut en Narcís Serra, una personalitat amb un currículum essencialment polític.

La llei catalana d’adaptació de la LORCA va flexibilitzar la normativa per fer possible allargar els mandats dels presidents de les caixes. Va ser el cas de Josep Vilarasau a La Caixa. Però a Antoni Serra Ramoneda, el PSC no li va permetre allargar el mandat i en va forçar la seva substitució enmig d'una certa polèmica.

Ara bé, Narcís Serra no pren decisions executives del dia a dia, el seu càrrec, com el de la resta de presidents de caixes d’estalvi de Catalunya, és més aviat simbòlic. La seva participació en la vida financera de l’entitat és pràcticament nul·la. Però és cert que és l’únic president que no té una trajectòria social o acadèmica vinculada al territori de la caixa que presideix. En qualsevol cas, els intents polítics de manipular la gestió d’una caixa, si mai han existit, no han tingut èxit. Cap entitat catalana ha posat en perill les seves finances per motius polítics.

Més polítics, més actius perillosos
Que un polític té escassa idea de gestió financera és evident. Però això no és impediment perquè en caixes totalment polititzades, com CCM, sigui el mateix president qui decideixi on es posen els diners i on no, en funció de la variable política. El resultat és l’acumulació d’actius que poden aportar rendibilitat política però no rendibilitat econòmica.

Una altra pràctica habitual dels polítics que juguen a les finances és posar tots els ous en un mateix cistell. Error gravíssim. Perquè el risc sigui menor, cal diversificar. Qualsevol entitat professional reparteix els seus ous en tots els cistells que consideri prou forts.

El paradigma de la gestió política d’una entitat financera és l’aposta per l’aeroport de Ciudad Real. Mai un director general amb un criteri tècnic mínim hauria posat un sol euro per a aquesta infraestructura. S’hi jugaria el seu prestigi i el seu lloc de treball. En canvi, un polític no hi perd res, i a més, té l’oportunitat de penjar-se una medalla si tot surt bé. A Hernández Moltó, però, no li ha sortit bé.