Sagunt creix lentament
Trenta anys després del tancament dels alts forns, la localitat s'adapta a un nou model productiu
S'hi ha instal·lat una indústria més diversificada i competitiva
Els treballadors van lluitar quinze mesos contra el tancament
El 4 de febrer del 1983 va quedar marcat amb foc en la memòria de la població de Sagunt i tota la comarca del Camp de Morvedre. Aquell dia, el president d'Alts Forns del Mediterrani (AFM), José María Lucía, va ordenar el tancament de l'alt forn número 2. La decisió va suposar el tret d'eixida, no sols d'una lluita obrera i cívica que va traspassar els límits administratius del País Valencià sinó també del procés de reconversió industrial que trenta anys més tard encara no ha conclòs.
Van ser quinze mesos de mobilitzacions, capitalitzades per manifestacions multitudinàries a València i Madrid i la recollida de 700.000 firmes en contra del tancament de la capçalera siderúrgica de Sagunt –amb més de 4.000 treballadors– de la qual depenia el 75% de la població, principalment el nucli del Port de Sagunt. Però ni les protestes ni la tímida oposició del govern valencià, encapçalat pel socialista Joan Lerma, no van evitar la desaparició de la fàbrica. A l'abril del 1984 l'executiu de Felipe González va aprovar el decret que posava fi a un model econòmic inèdit fins a la construcció de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani (1917) en l'economia valenciana, que a la primeria del segle XX estava dominada per l'agricultura. El Manchester valencià, que havia crescut al caliu dels forns que transformaven a 1.400 graus la matèria primera en ferro i acer i que va convertir els treballadors en allò que alguns han qualificat d'“aristocràcia obrera”, veia fondre's el seu futur com el mineral que baixava de les mines d'Ojos Negros (Terol).
L'escassa rendibilitat econòmica de Sagunt va ser l'argument que va utilitzar el govern de González per justificar-ne el tancament i apostar per la supervivència del sector a Astúries, però sobretot al País Basc, amb més poder polític i sindical. L'explicació no va convèncer mai els treballadors, que van presentar informes tècnics que n'avalaven la continuïtat, ni el govern valencià mateix que, en boca de qui llavors era director general d'Indústria, Andrés García-Reche, afirma rotundament que “va ser una decisió política”.“La decisió no admetia negociació perquè la reconversió ja estava decidida a Madrid. A partir d'ací vam centrar els esforços en l'estratègia d'eixida. I no se'ns pot acusar d'haver adoptat una actitud submisa perquè vam aconseguir la creació de la comissió de promoció econòmica de Sagunt, paritària, cosa que no s'havia produït en processos semblants, sense la qual la reconversió no hauria donat tan bons fruits”, explica García-Reche.
Canvi de model
Segons l'exdirector general i professor, l'èxit del procés és inqüestionable. Un informe fet pel seu company en el departament d'Economia Aplicada de la Universitat de València, Juan R. Gallego Bono, al cap de deu anys del tancament, va corroborar la seua afirmació. En a penes cinc anys, i gràcies a la gran injecció de diners estatals i autonòmics, una quarantena d'empreses es van instal·lar de nou a la zona i pràcticament tots els treballadors que no van poder acollir-se als plans de prejubilació hi van trobar feina. “Ningú no em podrà convèncer –diu García-Reche– que el Port de Sagunt està pitjor ara que abans de la reconversió. I no crec que, des del punt de vista tècnic, el model anterior fos millor que l'actual.”
Gallego Bono, veí de la població, que ha estudiat en profunditat el procés, no es mostra tan categòric. “La reconversió va posar fi a una dependència excessiva de la fàbrica, que encotillava fortament tota l'activitat econòmica. Trenta anys després, podem dir que la indústria està més diversificada, segurament és més competitiva i amb més capacitat d'adaptació, però jo crec que és un procés que encara no s'ha consolidat. Sagunt té un potencial diferenciat que no s'ha sabut aprofitar”, adverteix.
És una impressió compartida per un dels líders sindicals de la mobilització de fa 30 anys, Ángel Olmos, que assegura que bona part del poble no ha assumit el tancament dels alts forns, que encara espera “el miracle”; és a dir, la instal·lació d'una empresa semblant. “Vam aconseguir que el canvi de model no fos traumàtic, sobretot per la capacitat d'adaptació d'una mà d'obra molt qualificada a les noves circumstàncies. Però la gent mira els terrenys abandonats i veu el fracàs de tots els plans que les administracions han posat en marxa i té la sensació que estem molt pitjor”, diu.
Un degoteig d'inversió pública
Les inversions en la zona no han tingut els resultats esperats. Sagunt acumula iniciatives públiques que no acaben de reeixir. El millor exemple n'és el Parc Sagunt. Inaugurat en tres ocasions, es presenta com la major extensió de sòl empresarial d'Europa i el principal polígon industrial de l'Estat. De raons objectives per a aquesta publicitat no en falten: amb dos milions de metres quatres, l'equivalent a 200 camps de futbol, i una inversió pròxima als 70 milions d'euros, sols quatre empreses, que donen treball a poc més d'un centenar de persones, s'hi han instal·lat. L'índex d'ocupació dels terrenys no supera el 10%. Empresaris i sindicats critiquen les administracions per no haver estat capaces de vendre l'atractiu i la potencialitat d'una amb zona amb unes bones connexions de transport, sobretot amb el futur corredor mediterrani.
