El bàsquet, un valor a la baixa

Ho lamento profundament, però no crec que ningú amb dos dits de seny em pugui retreure el títol. No em refereixo a l'alt nivell, a les eurolligues de març cap endavant, als millors equips de cada competició. No, no parlo del Barça. Parlo del Valladolid, que aconseguirà la permanència en l'ACB –i amb moltíssim mèrit– amb el mateix equip que tenia en la LEB. O del Manresa, que any rere any es guanya amb bona nota el dret a continuar-hi quan, per pressupost, no li toca. O del Xacobeo, que a l'agost va fer un equip en quinze dies acceptant un cedit d'un equip de LEB Or –el món al revés– i no acabarà últim. O del CAI Saragossa, que tornarà a l'ACB en qüestió de dies i té un equip millor que sis o set de la lliga professional. O de la Lliga Femenina, una competició de catorze equips en què per acabar cinquè –l'Uni Girona, un debutant, i també amb molt de mèrit– no cal guanyar més que perdre (13-13).

El bàsquet està fracturat. La diferència entre la classe alta i la resta cada cop és més gran. Una classe alta que s'aprima, una classe mitjana que sap que no hi ha cap altre ascensor possible que un mecenes i una gran massa heterogènia de clubs amb recursos escassos que només aspira a sobreviure i somia en un propietari ric sense calcular que sovint l'acabarà portant a la ruïna. Del femení, no cal ni parlar-ne. Tres clubs grans, i la resta s'ho fan amb mig milió, euro amunt o euro avall.

L'ACB aviat farà 30 anys. Inicialment, el seu efecte modernitzador sobre el bàsquet va ser ben visible. Però el gran salt endavant que esperaven els clubs havia d'arribar comercialitzant els drets de la lliga, posant en valor el seu producte, el bàsquet. I aquest impuls no es va saber fer ni quan el líder de la lliga podia perdre i perdia a la pista de l'últim, època que coincidia amb els millors anys de bonança econòmica.

Plans estratègics, models de creixement, màrqueting... s'han convertit en terminologia buida, pura retòrica. En el segle XXI no podem portar al bàsquet la revolució bolivariana i apropiar-nos dels recursos del Barça, el Madrid, el Baskonia i l'Unicaja per repartir-los entre la resta. Es tractava de generar ingressos i fer-ne un repartiment que permetés als pobres continuar competint amb els rics, i no s'ha fet. Tampoc la federació espanyola, dedicada a presumir dels èxits de les seleccions mentre les seves competicions malviuen i equips amb tradició sucumbeixen. El peix es mossega la cua: han deixat devaluar el producte i ara encara val menys. I si val menys i arriben menys diners, les diferències entre els que són autosuficients i els que necessiten el cop de mà polític en forma de diner públic –i no diguem els que no tenen ni això– seran tan enormes que l'única solució serà que els grans equips deixin les competicions de lliga en benefici dels grans tornejos europeus. I serà una llàstima, perquè no hi havia cap necessitat d'arribar a aquests extrems.