Temps d'heroïcitats

Si en determinades pel·lícules el guionista fa constar que qualsevol similitud amb la realitat és pura coincidència, el mateix es podria dir de l'actual fórmula 1 comparada amb la de fa 30 o 40 anys. I no només pel que fa als cotxes i el reglament –això és obvi–, sinó globalment. L'única excepció podria ser la passió dels que hi estan implicats (pilots, mecànics i alguns –no tots– caps d'equip). En línies generals, la fórmula 1 ha passat de ser un dels espectacles suprems reservats als autèntics aficionats a l'automobilisme a un fenomen de masses. I, és clar, això és negoci i, com a tal, dóna ales a Bernie Ecclestone per volar cada cop més amunt. I en conseqüència, l'estereotip d'exclusivitat que sempre havia distingit el Gran Premi de Mònaco s'ha anat expandint a la majoria dels circuits actuals.

Més que jutjar si això és bo o dolent, la situació actual invita a fer un cop d'ull a èpoques anteriors, comptant amb la imprescindible complicitat dels que les havien viscut. Remuntem-nos, per una qüestió de proximitat geogràfica, als quatre grans premis que entre els anys 1969 i 1975 es van disputar al circuit de Montjuïc i posem-nos en la pell d'aquells vailets que allà tenien l'oportunitat d'extasiar-se veient al natural els cotxes i pilots que normalment només podien veure en les revistes (la F-1 pràcticament no tenia lloc en aquella televisió en blanc i negre).

Unes senzilles identificacions en cartolina, que com a molt duien grapada una foto de l'acreditat i l'estampació d'un segell de goma, obrien moltes portes