Tot s'acaba

Tot arriba. El jove president Joan Laporta s'acomiadarà avui de l'afició i d'una llotja que ha presidit durant les darreres set temporades. Si el personatge genera de tot menys indiferència, el seu pas per la zona noble del Camp Nou no ha estat l'excepció. Laporta va ser corejat i insultat a l'estadi i s'emporta l'orgull d'haver-ne desterrat els violents, i la decepció de veure com naufraga el projecte Foster, refusat per tots els actuals aspirants a la presidència, fins i tot pel seu delfí, Jaume Ferrer.

"Sempre he volgut fer això: Barça!", crida un Laporta prim i excitat a la llotja del Camp Nou amb l'estadi buit. És de nit i els companys de junta li riuen la gràcia. Es tracta d'una de les escenes més recordades del Barcelona Confidencial, aquell documental que testificava les albors del laportisme.

Laporta era llavors la imatge d'una Barça renovador. I de seguida es va veure aquest impuls en la relació del president amb la casa del Barça, el Camp Nou.

Diuen que tota la carrera d'un escriptor es pot llegir entre línies en el primer llibre que publica. Diuen que en aquella primera expressió s'intueixen tots els trets que, al llarg de la seva carrera, definiran l'artista. La màxima es pot aplicar a Laporta i l'estadi. O no deia molt del nou tarannà del Barça l'estrena del jove president blaugrana al Camp Nou, a les 00.01 h de la matinada, en la recordada "nit del gaspatxo", en la qual, com es recorda, el flamant dirigent va proposar la primera pugna a l'ordre establert programant el partit contra el Sevilla el dia que li van indicar, diumenge, per a l'hora que va voler: a la matinada. De la nit, contra el Sevilla, queden registres dels insults constants amb què, des de la zona on habitualment se situaven, els Boixos Nois buscaven intimidar el nou president.

Nou impuls, però efímer
Els envelats muntats pel club aquella nit, amb un partit que va acabar amb empat gràcies a un gran gol de Ronaldinho, simbolitzaven el nou impuls que buscava Laporta. El president volia que el soci se sentís part important de cada partit. No va ser només el gaspatxo de franc repartit en aquell partit inoblidable i curiós, sinó que aleshores cada compromís al camp del Barça anava acompanyat amb alguna activitat extra amb què es pretenia que el soci participés d'una manera més activa els dies que el Barça jugava a casa.

Bandes de música tocant versions de l'himne, campanyes com ara Tots a Gotteborg!, seu de la final de la copa de la UEFA 2003/2004, a la qual el Barça finalment no va arribar.

Amb els anys, aquest nou impuls es va anar diluint fins a desaparèixer. Probablement, el revers d'aquell inici primaveral sigui l'hermetisme amb què es va muntar la designació de Johan Cruyff com a president d'honor del club, per decisió exclusiva de la junta. Un Camp Nou tancat fins i tot als visitants de la Botiga.

Laporta, sempre molt crític amb la utilització que el seu predecessor Núñez havia fet de la llotja, no només no va corregir aquest defecte, sinó que ràpidament hi va caure. Amb invitacions i homenatges duts a terme per decisió personal.

L'orgull d'haver fet fora els violents, de recordar Kubala amb una estàtua al camp i la bona assistència que, en línies generals, registra l'estadi durant la seva gestió, són actius en el compte personal del president sortint, que té un deute important: el fracàs de la remodelació proposada a partir del projecte de l'anglès David Foster. Aquella caixa lluminosa en què s'havia de convertir el camp mai no serà realitat.

Pletòric i desacomplexat en la victòria, Laporta ha estat un inquilí destacat. Li queden 90 minuts per acomiadar-se amb el seu dotzè títol, una xifra formidable per al president del Barça més guanyador de la història.