Esports

JOAN CAÑELLAS

“A Suïssa, hi tenim entorn per fer vida fora de l’handbol”

“No hi ha hagut res planificat. Quan vaig passar del Granollers al Barça pensava que jugaria a Catalunya tota la vida”

“Macedònia s’assembla a Espanya per clima i caràcter, però hi he vist gent anant amb carro i tirant la brossa al riu”

A Hongria, els homosexuals i els immigrants no hi són ben vistos. Tenen aquesta herència cultural. El país està mal dirigit, però la majoria no ho pensa i està contenta, per desconeixement o conformisme

Amb el títol de lliga suïssa (3-0 en la final con­tra el Pfadi Win­tert­hur), Joan Cañellas ha com­ple­tat la seva tret­zena tem­po­rada fora de Cata­lu­nya i la novena fora de l’Estat. Cañellas va néixer en un dels petits però potents bres­sols de l’hand­bol català, Santa Maria de Palau­tor­dera, prop de Gra­no­llers. A punt de fer 36 anys, el juga­dor vallesà ho ha gua­nyat tot menys una meda­lla olímpica.

Què el va empènyer a mar­xar?
Jugava a l’Atlético, però ja veia que el pro­jecte anava decrei­xent i que els juga­dors més bons i més cars mar­xa­ven i venia gent més jove i amb menys ressò. El nivell se’n res­sen­tia, quan aquell equip [Ciu­dad Real] havia estat el millor. Em que­dava un any de con­tracte, però la des­a­pa­rició de l’Atlético va avançar la meva marxa cap a Ale­ma­nya, a Ham­burg. A l’Aso­bal no hi havia alter­na­tiva al Barça. Allà ja hi havia estat i tenien dos juga­dors en la meva posició. També em feia il·lusió anar a Ale­ma­nya, la millor lliga del món. I ja havia estu­diat ale­many. Mirant enrere, no va ser una mala decisió, però després d’haver vol­tat tant, hau­ria estat més còmode haver fet una car­rera llarga al Barça o en algun altre club.
Hi ha una part vol­guda en aquesta iti­nerància o ha sor­git així?
No hi havia res pla­ni­fi­cat. De fet, quan vaig pas­sar del Gra­no­llers al Barça vaig pen­sar que tota la vida juga­ria a Cata­lu­nya. Anar a Ciu­dad Real em va fer veure que hi ha vida més enllà de casa i que el lloc on vas ràpida­ment es con­ver­teix en casa teva; hi fas nous amics, una mena de nova família. Hi ha un altre punt d’inflexió: sor­tir d’Espa­nya fa que t’ado­nis que també a fora pots viure bé i sen­tir-te còmode. Sor­tir d’Espa­nya va ser per cau­ses econòmiques. A l’Ham­burg també hi havia pro­ble­mes de paga­ment, notava molts punts en comú amb el que ja havia vis­cut a l’Atlético, i vaig anar a Kiel. Quan vaig dei­xar Ale­ma­nya, era perquè no podia con­ti­nuar amb aquell ritme de par­tits, entre­na­ments i manera de tre­ba­llar que tenien, que dei­xava molt poc temps per a la família. No era el meu lloc, hi tro­bava a fal­tar mol­tes coses, des del sol fins a una manera de tre­ba­llar dife­rent dels entre­na­dors. I vaig anar a Macedònia, un país molt més càlid, amb un entre­na­dor espa­nyol [Raúl González] i va ser genial...
És clar, gua­nyant la Cham­pi­ons...
És que ho vam gua­nyar tot. Però els pro­ble­mes econòmics tenien pit­jor pronòstic i també vaig mar­xar. Hi estava molt a gust, però amb tants mesos sense cobrar... L’Sze­ged, Hon­gria, el meu següent club, és l’únic amb el qual he reno­vat con­tracte, i hi hau­ria pogut estar un any més, però em feien espe­rar i temia que allò no acabés bé. Em vaig bus­car la vida tenint clar que no volia anar a un país més llunyà. He anat del nord fins a l’est i em plan­te­java anar tor­nant. La idea era Por­tu­gal o el sud de França, perquè l’opció del Barça no era rea­lista. Però va sor­tir el Kadet­ten i com que sem­pre hem valo­rat la sor­tida pro­fes­si­o­nal de la meva dona i un país com Suïssa t’ho dona, vam venir aquí. Volia o bé una lliga forta o una com­pe­tició euro­pea, i amb el Kadet­ten l’he jugat, tot i que la lliga no és com l’ale­ma­nya o la fran­cesa.
Si va tor­nant és perquè les seves filles es facin grans a casa?
La meva dona és de Ciu­dad Real i tots dos tenim clar que volem tor­nar a Espa­nya. No sabem quan, però no em veig mar­xant de Suïssa per jugar a França. A hores d’ara, o acabo aquí a Suïssa o a Gra­no­llers, si ells volen, per poder viure en una casa que tenim a Mataró, al cos­tat de la platja.
Suïssa a banda, en quin entorn ha encai­xat més bé aquests anys?
A Macedònia. És el més sem­blant a Espa­nya per tem­pe­ra­tura, manera de viure i de sor­tir de casa... La gent és molt oberta. El clima marca molt i el d’allà és sem­blant al nos­tre. Cul­tu­ral­ment sí que són lluny en alguns aspec­tes, com el paper la dona.
Que digui això, quan ha estat a l’Hon­gria de Vik­tor Orbán...
És que vivíem en l’única ciu­tat d’Hon­gria on mana­ven les esquer­res. Macedònia, a banda que la men­ta­li­tat balcànica va uns anys enrere, es nota que no és de la Unió Euro­pea. Les dones no sur­ten, hi ha brutícia, no es reci­cla, les admi­nis­tra­ci­ons i la poli­cia tenen un fun­ci­o­na­ment allu­nyat d’un país més desen­vo­lu­pat. Hon­gria és un punt inter­medi; encara que hi mani Orbán, l’entorn és més euro­peu. Pots dema­nar un paquet a Ama­zon; a Macedònia, no, perquè ets fora de la UE. La gent no llença la brossa pel car­rer i hi ha reci­clatge. He vis­cut a la capi­tal de Macedònia i hi he vist coses que feia temps que no veia: gent que anava amb un carro esti­rat per un cavall que estava fet pols, car­re­te­res ple­nes de sots, gent tirant la brossa al riu... Hon­gria té un jovent molt més euro­peu i hi vam estar bé. Però l’idi­oma és molt difícil i el caràcter de la gent gran és molt dife­rent, més ale­many. Ara, com Suïssa, enlloc; aquí tenim entorn fora de l’hand­bol per fer vida, cosa que hem bus­cat sem­pre. També a Kiel vam tro­bar un grup d’amics que ens va fer més fàcil aquells dos anys tan durs. Però com a casa enlloc, per això hi tor­na­rem.
A Hon­gria, hi va pas­sar el temps dur de la covid. Va ser de bon por­tar?
Hau­ria estat millor a Suïssa, perquè la gent podia sor­tir de casa i, quan ho feia, ja era a la natura; no neces­si­tes gaire res més. A Sze­ged, d’entorn natu­ral, no n’hi ha tant. En la pri­mera onada de covid es deia que el govern maqui­llava les xifres per que­dar bé amb Europa. No hi havia un con­fi­na­ment tan estricte com a Espa­nya i podies sor­tir a fer esport. Vam estar amb la família a casa i no va ser tan dur. A par­tir del setem­bre del 2020, va ser pit­jor, perquè venia el mal temps, a l’equip hi va haver molts posi­tius i ho van tan­car tot. Una vida una mica de robots, com aquells asiàtics que estan tot el dia tre­ba­llant i no tenen esbarjo.
Per què Orbán gua­nya elecció rere elecció?
Allà la gent és més tan­cada, pot­ser perquè mai ha estat un país obert als estran­gers. No tenien atrac­tiu turístic ni labo­ral i no han rebut gai­res estran­gers. Ara sí que hi van entrant immi­grants i no són gaire ben vis­tos, espor­tis­tes al marge. Els homo­se­xu­als tam­poc hi són ben vis­tos, i entre aquesta herència cul­tu­ral i les deci­si­ons dels que han diri­git el país, estan com estan... Però econòmica­ment els hon­ga­re­sos estan con­tents. Per­ce­ben millo­res en els àmbits sani­tari, labo­ral i d’infra­es­truc­tu­res, i cre­uen que la gestió de la covid ha estat bé..., tot i que quan par­les amb gent amb capa­ci­tat crítica t’explica que no ha estat tan així i que, per exem­ple, han tin­gut tan­cats molt temps hotels i res­tau­rants per forçar-ne la venda i que els nous pro­pi­e­ta­ris fos­sin els ade­quats. S’ha espe­cu­lat bas­tant i el país està molt mal diri­git, però la majo­ria no pensa això. Pot­ser per incul­tura, des­co­nei­xe­ment o con­for­misme. Això sí, s’aposta molt per l’esport, tant l’hand­bol com el water­polo. I si la salut i l’edu­cació no fun­ci­o­nen com toca­ria, es tapa amb altres temes.
L’1 d’octu­bre del 2017 era a Skopje...
A Skopje... volant cap a Cata­lu­nya.
A Macedònia, l’1-O va ser un tema pre­sent en l’opinió pública?
Allà són molt més radi­cals en la pro­testa. Mesos abans hi havia hagut un assalt al seu Par­la­ment... A tot Europa, Cata­lu­nya es coneix per Bar­ce­lona i se sap que s’hi parla una llen­gua dife­rent, però no s’entén Cata­lu­nya com una nació. A Macedònia els va sor­pren­dre que allò passés a Espa­nya, que veien com un país més desen­vo­lu­pat. Però alhora no ente­nien que, si a Cata­lu­nya hi havia una posició clara, la gent no actués de manera més radi­cal més enllà de fer mani­fes­ta­ci­ons molt boni­ques els 11-S. Quan a Bar­ce­lona es van cre­mar con­te­ni­dors, sí que va tenir més ressò. Però el seu rao­na­ment els por­tava a pre­gun­tar-se, si els cata­lans se sen­tien un altre país, si aquest era un cri­teri majo­ri­tari i no els dei­xa­ven fer-ho, per què nas­sos no pas­sa­ven més a l’acció.
Si a Macedònia són de “pas­sar a l’acció”, la festa per la Cham­pi­ons del 2017 devia ser memo­ra­ble.
Com quan el Barça va gua­nyar la pri­mera Cham­pi­ons a Wem­bley. Par­lem d’un país petit que mai havia gua­nyat res i que té un equip d’hand­bol, l’esport naci­o­nal, que gua­nya la copa d’Europa. Vam arri­bar dos dies després de la final i la rebuda va ser espec­ta­cu­lar. Si Macedònia té 1,5 mili­ons d’habi­tants, mig milió eren al car­rer. Vam tri­gar tres hores de l’aero­port al cen­tre, un tra­jecte de mitja hora. Aquests països són molt pas­si­o­nals i tot s’hi val: gent als arbres, als sos­tres dels auto­bu­sos... Pel que fa a adre­na­lina, va ser la bomba.
A Suïssa encara no deu poder votar.
Hi ha dife­rents per­mi­sos i jo tinc el B. Fins que no tens el C no pots votar. Per tenir el pas­sa­port, has d’espe­rar deu anys i has de pas­sar un exa­men en un tri­bu­nal. Aquí pas­sen coses que no t’ima­gi­nes. Fa ben poc van votar si els homo­se­xu­als podien tenir fills i casar-se. Suïssa, un país desen­vo­lu­pat? Sí, però en molts aspec­tes molt i molt con­ser­va­dor.
No tenir una meda­lla olímpica és un dis­gust?
Si mires el meu pal­marès, veuràs que allà on he estat ho hem gua­nyat tot, i en les selec­ci­ons també, excepte una meda­lla olímpica. He anat a uns Jocs i no he gua­nyat meda­lla per molt poc [2012]. He que­dat sense uns Jocs perquè ens han eli­mi­nat per molt poc [2016]. I m’he estat pre­pa­rant per a uns Jocs [2021] i no hi he pogut ser... Això pro­voca frus­tració. Després de 14 anys amb la selecció espa­nyola, em va afec­tar molt. Hi vaig estar molt cap­fi­cat, em sen­tia impo­tent. Fins que vaig enten­dre que allò no era sa i havia de girar full. Ara feia molt temps que no hi pen­sava. Tinc assu­mit que la meda­lla olímpica és gai­rebé impos­si­ble. He tor­nat a la selecció espa­nyola al gener [plata en l’euro­peu] i fent-ho prou bé. Ha estat com fer les paus amb mi mateix.
Una hipotètica selecció cata­lana ofi­cial seria en un ‘top 5’ euro­peu?
Quan he jugat amb la selecció espa­nyola, la majo­ria sem­pre hem estat cata­lans. Però una cosa és la majo­ria numèrica i l’altra són les posi­ci­ons. Aque­lles que, si no tens ben cober­tes, encara que en les altres tin­guis els millors del món, no gua­nyaràs: la por­te­ria, la pri­mera línia i el pivot. Ara mateix, l’hand­bol català no té un por­ter de pri­mer nivell. Cata­lu­nya podria ser en tots els euro­peus i gai­rebé en tots els mun­di­als, però per ser a dalt o aspi­rar a meda­lla, depen­dria més de l’anyada. Com Islàndia. Allà un juga­dor va a la selecció amb 18 o 19 anys perquè no n’hi ha d’altres. Però a Cata­lu­nya hi ha hand­bol... i també hi ha molts altres esports, i això ho com­plica tot.

El cos i la ment

L’obtenció de coneixement sempre ha estat un objectiu de Joan Cañellas, tant com la seva reeixida carrera esportiva. A banda de català i castellà, parla anglès molt fluid i alemany amb prou consistència –“tot i que hi ha paraules tècniques que em costen”–. A Hongria va desistir perquè “l’hongarès és molt difícil”, però es va atrevir amb el macedoni. “Sense continuïtat es perd, tot i que el recordo en part”, admet.

El central/lateral català és fill de farmacèutica i, tot i que ja era professional amb el Barça i el Granollers, va seguir el camí familiar: “Sempre he pensat que els esportistes, quan no tenim fills, disposem de molt temps lliure. I jo he procurat formar-me, més que jugar a la PlayStation. Vaig estudiar farmàcia perquè m’agradava i pensant en un futur professional, perquè la meva mare tenia una farmàcia. Però a Ciudad Real no vaig poder continuar i vaig començar a estudiar alemany. M’he quedat a quart de farmàcia, perquè no és una carrera que es pugui fer online.”

Durant les dues temporades que va jugar al Kiel alemany, va trobar una nova oportunitat formativa: “Em vaig decantar per màrqueting i, si tot va bé, acabaré l’any que ve o l’altre. Inicialment pensava que, amb farmàcia acabada, estudiaria biotecnologia, però ara començo a dubtar d’acabar farmàcia i, en canvi, veig una opció en màrqueting esportiu. Tinc moltes coses al cap, perquè també es pot ajuntar el màrqueting amb els coneixements de farmàcia.” Cañellas opina que la titulació és només un punt de partida, però vol millorar el seu historial acadèmic: “Espero aclarir-me aviat, perquè no és que em produeixi frustració, però sempre m’he considerat bon estudiant i no tenir cap carrera acabada...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia