L’hoquei salva l'honor

En una de les sèries més dures i igualades que es recorden, el Barça d’hoquei patins va saber patir contra el Reus (5-2) per endur-se l’OK Lliga en el partit definitiu i salvar l’honor del club. Després d’una temporada per oblidar en matèria esportiva, la llorejada secció de l’estic ha tornat a estar a l’altura de les circumstàncies i ha proporcionat els dos únics títols, i dels grossos –Lliga Europea i Lliga–, a l’afició i al president Joan Laporta, present ahir a la llotja i necessitat d’alegries davant la moció de censura del 6 de juliol.

Era un dia a tot o res i, una vegada més, el Barça de Paüls va respondre contra un Reus que no es pot retreure res. Segurament, una cosa: haver perdut alguns mesos de la temporada fins a aconseguir un bon acoblament. Però el mèrit dels blaugranes és gran perquè la d’ahir era l’onzena Lliga consecutiva i sense un home decisiu com Panadero, lesionat. Sí, onze. Mantenir-se quan el segon creix i se’t vol menjar és molt complicat i el Barça pot presumir d’haver fet una transició gairebé ideal.

Gol clau d’Ordeig
Ahir, d’entrada, el Barcelona va saber obrir més forats, amb creuaments i joc interior, i Dávid Páez encetava el marcador. El Reus, però, va avançar línies a mesura que els barcelonistes reculaven i a tres minuts del descans el Negro Páez culminava a porteria buida un contraatac perfecte. Páez va cridar i amb els braços va encoratjar els seguidors reusencs davant la ràbia del Palau. La tensió creixia. Eren els pitjors moments locals, sense la fluïdesa habitual, però una acció aïllada d’Ordeig, de gran tir llunyà a 30 segons de la mitja part, feia el 2-1. Un gol clau, d’aquella sort tan buscada que decanta títols i campions.

A la represa, el Reus va gaudir d’una falta directa que Gil no va transformar i David Páez –una mica apàtic pel tràngol que estava passant el seu germà– feia el 3-1 a la contra, picant la bola amb classe. Aquí van néixer els millors minuts barcelonistes, amb l’afegit de la blava que va veure el Negro Páez, i el 4-1 de Masoliver de penal va sentenciar, amb la cirereta final de Borregán. Una genialitat tècnica. El Palau era una festa, la segona en a penes un mes, amb més de 4.000 persones, i el cava va córrer per tancar l’any culer, tan amarg en general com dolç ahir.