Eto'o: Tres anys, dos gols, un nom

Quan d'aquí molts anys la gent parli d'aquesta època daurada del barcelonisme, la gent parlarà de Samuel Eto'o. El primer jugador en la història del club que ha marcat en dues finals de la lliga de campions. Dues finals en què la seva aportació va ser clau. Dues finals en què va fer el primer gol d'un Barça que llavors patia. Dues finals en què el Barça va guanyar. Tres anys després de París, el camerunès insaciable va repetir la fórmula que ja li havia servit per batre Manuel Almunia: un xut ràpid dins de l'àrea, força escorat (ahir a la dreta, a Saint-Denis a l'esquerra), amb la punta del peu, sense donar temps a reaccionar al porter. Fa tres anys, el gol va arribar quan el Barça perdia 0-1. Ahir, quan els homes de Guardiola patien de valent, sense sentir-se còmodes, veient com Cristiano Ronaldo xutava amb perill des de qualsevol posició. Però en el futbol, els detalls, els centímetres, les mil·lèsimes de segon, són claus. El portuguès, l'home que més cops ha xutat a porteria en aquesta competició (69), va fer-se un fart de provar-ho i no va marcar. Perquè no és un 9. Eto'o, que durant tot l'any només havia xutat 19 cops i ha fet tants gols com Ronaldo, sí va veure porteria. Va marcar en el primer xut. Va posar fi a deu minuts d'angoixa. Va condemnar Van der Sar tretze anys després a una altra derrota en una final de la lliga de campions a l'Olímpic de Roma.

Més enllà que va servir per avançar el Barça en el marcador, el gol d'Eto'o va ser important per una qüestió d'identitat. Fins al gol, el Barça va ser una joguina a mans d'un United que va demostrar amb escreix que no és el Chelsea. També li agrada atacar. Després del gol, el Barça va recuperar la calma, la seva identitat d'equip que toca la pilota, la cuida, la protegeix. Va tornar a ser ell mateix i va convertir aquell rival que semblava un ogre en una fera domesticada, fins i tot grotesca en alguns moments. I tot, gràcies a un gol que, de passada, també retornava la identitat al mateix Eto'o. El camerunès no és ell mateix si no marca. Eto'o és gol. Eto'o és el gol. I feia massa que no marcava un gol important. A partir d'avui, tant li fa que Forlán li hagi pispat una altra vegada el premi al màxim golejador de la lliga. Tant li fa la Bota d'Or. Perquè ahir va rebre la pilota després d'una fantàstica conducció d'Iniesta, va trencar la cintura a un tros de defensa com és Vidic i va disparar. Quan la pilota tocava la xarxa, Eto'o ja ho celebrava, sense ser conscient que passava a formar part de la història d'aquest club.

Tres anys després, arriba un segon gol que situa aquest home dalt d'un pedestal. No han estat tres anys fàcils, aquests. Lesions, polèmiques, dues temporades frustrants, i fins i tot una roda de premsa de Guardiola que deixava les maletes del camerunès a les portes de Can Barça, invitant-lo a marxar. Però menys d'un any després, coses del destí, Eto'o va obrir el camí perquè Guardiola esdevingui el tercer tècnic més jove que ha guanyat la lliga de campions.

Ahir, Eto'o va caure molt a la dreta, cedint el centre sovint a un Messi força endarrerit. Atacant a Evra i Vidic, el camerunès va xutar ben poc (1 cop), però va fer la feina. Va jugar, de ben segur, pensant en aquests tres anys, aquest període de temps que s'ha fet tan llarg, però que ara tan sols és un curt parèntesi entre París i Roma.