L'èpica de l'Arsenal empata un partit que el Barça mereixia guanyar (2-2)

El futbol pot ser un esport molt bonic. Independentment del resultat d'ahir, a l'Emirates es va viure un partit preciós en què el resultat no va ser just, però es va veure de tot durant 90 minuts. 90 minuts que es van fer curts. El Barça va perdre l'oportunitat de tornar a casa amb la feina enllestida, en topar frontalment amb un recurs que el futbol anglès domina a la perfecció: l'èpica. Perquè el futbol el va posar el Barça. La grandesa d'aquest esport permet que un equip com el Barça encara tingui reptes per aconseguir després d'haver-ho guanyat tot en pocs mesos. Queda el repte del Bernabéu, queda el repte de ser el primer des del 1990 a guanyar de manera consecutiva la lliga de campions, i queda el repte diari de demostrar que juga a futbol millor que ningú. Ahir el Barça ho va demostrar, però el futbol també va demostrar, en la seva bellesa, que no sempre ha de guanyar qui juga millor. El cor també té cames, i porta botes de futbol. I ahir, el cor el van acabar posant els locals, perquè no els quedava res més.

El Barça va jugar els millors minuts de la temporada al camp de l'equip que fa uns quants anys que intenta ser considerat el principal valedor del bon futbol. A l'Emirates, el Barça de Guardiola va demostrar que potser els anglesos van inventar això del futbol fa temps quan van posar normes al fet de donar puntades de peu a una pilota, però ara és el conjunt blaugrana el que ha anat més enllà que ningú per tal de convertir aquest gest tan simple en una expressió artística. L'Arsenal va ser durant la major part del partit un equip vulgar. No per demèrit seu, sinó perquè el Barça va excel·lir com a conjunt. Cesc, tot cor, va acabar jugant tot i tenir molèsties. Va jugar prou bé, tot i que el partit era complicat, però va acabar sent el protagonista tràgic, ja que va veure una targeta groga que el deixarà sense jugar al Camp Nou. Tràgic, però heroic, ja que jugant mig tocat va acabar forçant el penal de l'empat. Però d'aquí a poc, ell no podrà tornar a casa, com sí que va fer ahir un Henry suplent, que va entrar en la segona part.

Els primers 25 minuts del Barça va ser dignes de ser enregistrats en DVD, per ser projectats en un bucle etern sense fi en una pantalla de plasma al British Museum, just al costat dels frisos del Partenó. Al camp del club que fa anys que intenta jugar un futbol vistós, el Barça de Guardiola va impartir càtedra. Va controlar sempre la pilota, la va fer seva. Quan es va arribar al minut 25, Nasri feia el primer xut a porta dels locals, quan els blaugrana ja n'havien fet onze, i la possessió de la pilota era favorable als catalans, amb un 70%. Només les prodigioses aturades d'Almunia van evitar que en el minut 15 ja no hi hagués eliminatòria. El porter navarrès va evitar fins a sis gols clars de les botes d'Ibrahimovic, d'un Messi que superava sempre Song i de Xavi. El Barça arribava per terra, mar i aire, obria el camp amb les internades dels dos laterals, feia una pressió que angoixava els locals quan tenien la pilota, recuperava, tocava, manava. Durant 25 minuts va funcionar tot menys la punteria, fet que va deixar malparat Ibrahimovic, que semblava que no tenia el dia. Busquets, en canvi, era un gegant. Xavi, l'elegància. Alves, una fletxa que tenia una autopista per atacar, i Maxwell, que jugava al lloc d'un Abidal que no va ser ni convocat, firmava un dels seus millors partits de blaugrana. Pedro no acabava d'arribar, però se centrava molt per ajudar a bloquejar les idees locals. Un espectacle coral en què desafinava Ibrahimovic, que fallava els gols. Cap al minut 25, però, el Barça va abaixar el ritme un xic cansat, i l'Arsenal va aconseguir igualar una mica el matx. A més, els locals no van tenir sort, ja que es van lesionar Arxavin i Gallas, per la qual cosa Song, amb una targeta forçada per Messi, va passar a fer de central en el segon temps.

Un segon temps que va començar de la millor manera. 35 segons després de la represa, assistència de Piqué llarguíssima per a Ibrahimovic, i el suec, trencant el fora de joc, va fer passar la pilota per sobre d'Almunia. Tot i haver manat al mig del camp, el gol arribava ignorant-lo, amb una passada del central al suec. El suec. Algú deia que no tenia punteria? Doncs feia el 0-1. Algú deia que no apareixia els dies importants? Doncs un gol a l'Arsenal, com el dia del Madrid. Algú deia que feia figa contra els anglesos? Doncs dos gols, perquè també va fer el segon en tornar a trencar el fora de joc, després d'una assistència magistral de Xavi. En aquest cas, va resoldre amb un xut a l'escaire i va deixar en evidència la defensa d'un equip que en els noranta excel·lia en l'art de provocar el fora de joc, i ahir va rebre els dos gols perquè no va fer bé això.

Però l'Arsenal no es va rendir. I quan semblava tot a punt per a la sentència, els gunners van aparèixer. Primer, en una jugada trenada per Nasri i Bendtner, que va culminar Walcott, que era l'última arma de Wenger. Faltaven 21 minuts, i amb aquest gol l'Arsenal tornava a la vida. Poc necessiten els anglesos, que són homes de fe. Amb un gol ja es creien capaços de plantar cara al club que l'havia humiliat. I a set minuts del final, Cesc va controlar un rebuig dins de l'àrea i va provocar un penal del seu amic Puyol. El central, expulsat, es perdrà la tornada, com Cesc, que el va transformar i, tot seguit, es va ressentir de la lesió. Cesc, que té un nivell de joc propi del Barça, va ser ahir més anglès que mai. Va jugar amb el cor. I amb el cor l'Arsenal va empatar un partit que mereixia perdre per golejada. Però el futbol és estrany. Fins i tot avui dia, Guardiola i els seus continuen aprenent. Per això aquest esport és tan gran, perquè sempre n'aprens, perquè la lògica no triomfa sempre. I perquè el Barça té la tornada per posar les coses al seu lloc i deixar clar qui mana a Europa.