Un problema de magnituds

Si el debat hagués estat qui juga més bé a futbol, el Barça o l'Arsenal, el partit ja no hauria durat ni un quart d'hora. El Barça va oferir un recital de joc que va deixar l'Arsenal com un equip d'aprenents, el porter Almunia com un imant de pilotes i els ulls dels aficionats a punt de sortir de les seves òrbites d'admiració per estar veient com es juga a futbol de manera sublim. En un duel amb tant de protagonisme de l'estil, el Barça es va exhibir amb gust i brillantor. L'equip de Guardiola va ser més que mai el paó reial més bell del món. Però el moment sublim del paó és la seducció, més que la consumació. Potser mai tanta producció futbolística com va tenir el Barça en els començaments de les dues parts va tenir tan poca correspondència material. Dos magnífics gols d'Ibrahimovic eren una recompensa mínima. Però en el seu moment eren molt. Amb el 0-2 el recital del joc dels blaugrana s'havia revalorat, després que en la primera aquells vint primers minuts només a l'abast dels blaugrana s'havien evaporat. Si el Barça va tenir un problema en el partit d'ahir va ser de magnituds. Ningú poc jugar tan bé i fallar tant. Ningú pot reconduir el partit com ho va fer al principi de la segona part i extraviar-se com ho va fer fins a encaixar dos gols. Ningú és tan encantador de serps i tan innocent alhora. Ningú és tan capaç d'aconseguir un bon resultat (2-2) i quedar-se amb mal regust.

Però resulta que els quarts de final de la lliga de campions no són un concurs de bellesa, sinó una competició esportiva. El Barça, que se suposa que ho sap, a vegades es presenta massa amb les dues ànimes dissociades. L'Arsenal, que se suposa que també ho sap, podia haver quedat fora de l'eliminatòria sense ni tan sols assabentar-se de què anava la competició. Va córrer el risc de quedar-se com un simple espectador del pas del Barça a les semifinals de la competició, perquè el Barça el va convertir en una joguina. Tantes ocasions de gol com en els primers minuts no s'havien vist ni en aquell partit mitificat del Dream Team de Cruyff contra el Dinamo de Kíev, ni en uns quants recitals del Barça de Guardiola de la temporada passada. Això sí, en tots aquests partits sí que el Barça va fer més gols. El marcador va ser la taula de supervivència de Cesc i els seus companys. El partit va existir perquè existeix el marcador. I només per això hi haurà partit de tornada. Podia ser previsible que fos així a priori, però sembla increïble havent vist el partit.

A vegades les coses són tan senzilles com semblen. Guardiola va dir en la prèvia del partit el que ha dit tantes vegades: «Agafarem la pilota i anirem a l'atac.» Dit i fet. Amb una naturalitat commovedora, amb una intensitat desarmant. I, tornem-ho a dir, amb una ineficàcia desoladora. Tots ens hem atipat de dir que tots dos equips juguen a futbol de la mateixa manera. Però sembla indiscutible que el Barça ho fa a un nivell superior, fora de l'abast de l'Arsenal. Sempre, és clar, que els blaugrana ho executin amb el rigor i la intensitat que van tenir fins al 0-2. Les debilitats del Barça són les que costen més cares del món del futbol.

És evident que el Barça va sortir al camp sabent quan es tracta de grans ocasions. El seu recorregut la temporada passada per la lliga de campions l'ha convertit en un referent que cal respectar. El domini de la situació i de l'esdeveniment el van situar molt per sobre del tendre Arsenal. Guardiola va insistir amb el 4-2-3-1 flexible i modulable. Una de les novetats destacades va ser que Ibrahimovic va obrir-se una mica cap a la banda dreta, i arrencant des d'allà va fer bones jugades com a fals extrem i va descongestionar el centre de l'atac perquè Messi, i també els mitjos, tinguessin més espais. Més enrere, Busquets i Xavi van governar el mig del camp amb autoritat, afavorits per la feina de Pedro i Keita obrint molt el camp. Amb més espais i més mentalització, el Barça va jugar molt bé perquè la pilota corria d'un jugador a l'altre sense fer conduccions. Els ingredients fonamentals per crear aquell clima devastador que només sap crear ell. Va ser commovedor, però no devastador. L'Arsenal es va aferrar a l'amor propi i així es va reconstruir com a equip. Sense gols, el Barça va mantenir la tensió. Amb el 0-2, la va perdre. Una jugada va ser reveladora. Paradoxalment, o potser reveladorament, la va protagonitzar el jugador, juntament amb Ibrahimovic, més rellevant del partit: Busquets. El mig va jugar al primer toc al mig del camp, d'esquenes i sense mirar, i la va donar a un jugador rival; el contraatac va acabar en gol. També hi va haver raons futbolístiques, com ara l'entrada del velocíssim Walcott al camp. Que el penal de Puyol fos inexistent és ara una anècdota. Però a aquestes altures de la competició a vegades les anècdotes són tan o més decisives que els fets categòrics. Un problema de magnituds.