Cal tenir memòria

Ricky i el Joventut van protagonitzar a l'estiu una cadena d'errors constants, no tant pel fons, sinó, sobretot, per les formes. Quatre mesos després del desagradable afer que mai s'hauria d'haver produït, tothom coincideix que, tal com va anar tot, les dues parts hi han sortit guanyant. Ricky, perquè està creixent més en el millor equip europeu del moment i, en part, gràcies a ell. I el Joventut, gràcies a Ricky, ha vist alleujada la delicada economia amb els 3,7 milions d'euros del traspàs. La que no hi ha guanyat és l'afició de la Penya, que ha perdut un dels referents –el tercer en dos anys (Rudy i Ribas)– i això no s'ha traduït amb millor plantilla. Cal normalitzar la situació, perquè és absurd que des de la Penya s'ignori Ricky com si no hagués format part del club quan hauria de ser un orgull poder dir que ha sorgit de la Penya. I ell, una vegada ha passat tot, hauria de fer un exercici de memòria, parlar amb normalitat del seu passat de verd-i-negre i no oblidar les seves arrels. Perquè si un té un futur és perquè abans hi ha hagut un passat. I per aquest hi ha passat molta gent que no en té culpa. Com l'afició. Que si el xiula és, en el fons, perquè encara l'estima una mica.