Tot a punt, però s'ha de jugar

A un equip que es classifica per a la final a quatre les virtuts se li pressuposen, i així ha estat les deu vegades anteriors que el Barça hi ha accedit. Aquest cop, però, l'equip que dirigeix Xavi Pascual arriba en un punt just de maduresa que poques vegades havia tingut, havent arrasat la gran majoria de rivals que s'ha trobat i, a més, havent fet els deures anticipadament en l'ACB, cosa que li ha permès preparar aquesta final a quatre amb més temps del que és habitual. El seu fons de banqueta –i també el de l'Olympiacòs– no el té ni el seu rival d'avui, el CSKA, ni el Partizan. El Barça arriba a París com un equip sense fissures, sense punts dèbils, sense dependències de cap jugador, però no és invulnerable, com bé van demostrar el Partizan en el Top 16 i el Madrid en els quarts de final. A un partit, tot és possible, també contra el CSKA, tot i que ja no l'entreni Messina. Ser a la final a quatre de l'Eurolliga és el que acaba apuntalant el valor d'un equip i d'un projecte, i el Barça de Creus i Pascual n'haurà jugat dues de consecutives. De campió només n'hi ha un i, tot i que són els títols els que donen ressò a un equip, el bàsquet ja reconeix el mèrit que és ser a París.