Els bocamolls de la fórmula 1

Bernie Ecclestone aviat mereixerà més compassió pels desvariejos típics de l'edat que respecte com a factòtum de la F-1. Després d'haver mostrat admiració per Hitler i Saddam Hussein, ja no ens hauria de sorprendre res del riquíssim propietari dels drets d'imatge de la F-1. Però amb la premissa irrenunciable que val tot en nom del negoci, només li falta proposar que els pilots corrin sense casc i que sumin un punt per cada rival que estavellin contra les tanques. Que hi hagi sang. Tot per l'espectacle, que ven i ens omple la butxaca. D'algú que és capaç de sustentar que la mort d'Ayrton Senna va ser bona per a la F-1 en termes de repercussió no es pot esperar res més que la dimissió. La frase no es pot desmentir –i Ecclestone és qui millor ho sap– però, sent certa, no s'hauria de poder pronunciar (i menys fer-ho provocativament al Brasil) per respecte a la memòria de qui per a molts és el més gran pilot de la història de la F-1. La mort de Senna sí que va tenir un impacte enorme i positiu en la millora de la seguretat dels monoplaces i dels circuits, però això no deu formar part del pensament d'Ecclestone, perquè en comptes de donar diners, en costa. Bernie Ecclestone, els seus diners i el seu poder –atorgat i exercit de manera discutiblement ètica– no són ningú per faltar a la memòria de l'astre brasiler i de la legió de seguidors que encara té, i que també formen part del negoci d'Ecclestone. És clar, Ecclestone es declara amic de Nelson Piquet, rival irreconciliable de Senna fins al punt d'haver insinuat que era homosexual.

L'altre bocamoll és Flavio Briatore. Ho és perquè el van parir així i morirà així. Però és el moment de recordar-li que l'«aturat» Button és el campió del 2010 i ell i el «jubilat» Barrichello han donat a Brawn el títol de constructors. Que Ross Brawn ha demostrat una intel·ligència tècnica i una sagacitat estratègica per apoderar-se d'un equip i un cotxe guanyador a canvi de cap caler mentre les habilitats de Briatore consistien a fer estavellar Nelsinho Piquet perquè Alonso guanyés una cursa i així pressionar la direcció de Renault perquè no llancés la tovallola. Cosa que, d'altra banda, ha estat a punt de passar quan Piquet ha estirat la manta i la trama ha quedat al descobert. Per sort, Renault es queda tot i la mala imatge –i el cost econòmic en forma de pèrdua de patrocinis– que li ha deixat Briatore. I Toyota sembla que té la continuïtat apuntalada, en espera que la F-1 del futur sigui econòmicament més assumible. I malgrat la irresponsabilitat i lleugeresa d'alguns dels seus màxims responsables.