Tres dies colpidors

Els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 han quedat gravats en la ment de la societat catalana. Un total de 41 hores que no només van marcar la història de Catalunya, sinó també la història mundial. “Ja feia mesos que hi havia bombardejos a Catalunya, però no eren continuats”, explica el catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona Joan Villarroya. I és que, tot i que durant la Guerra Civil Barcelona va ser la primera ciutat del món on es va bombardejar la població civil, els tres dies de març van cobrar especial rellevància per la duresa de l'atac. “Van ser 41 hores de bombardejos continuats que van generar en la població angoixa, por i desmoralització”, assegura.

El viceministre de l'aviació militar italiana, el general Giuseppe Valle, va enviar un telegrama urgentíssim el 16 de març dirigit al cap de l'aviació legionària italiana, Vincenzo Velardi, que era a les Balears, en què ordenava “iniciar des d'aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps”. Així doncs, aquell dia a les 22.08 hores va començar un infern de tres dies per al milió de catalans que es trobaven a Barcelona. “Durant moltes hores les bombes van caure per diferents barris de la ciutat”, comenta Villarroya.

L'atac més significatiu va ser el que van llançar cinc avions Savoia-79 el 17 de març a les 14 hores a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb Balmes. “Una de les bombes que es van llançar, davant del cinema Coliseum, va caure al costat d'un camió de trilita que estava aturat en un control. L'efecte va ser devastador i els edificis de la cantonada de Balmes amb Gran Via van ser destruïts totalment.” Els Savoia-79 no només eren els avions més moderns que tenien els italians, sinó que també eren els més moderns del món. “Podia llançar una tona i mitja de bombes, anava protegit per unes quantes metralladores i tenia una velocitat mitjana de 200 quilòmetres per hora. Eren els avions amb més capacitat per bombardejar la rereguarda i ocasionar destrosses tant físiques com humanes”, assegura Villarroya.

La defensa antiaèria republicana no va poder-hi fer front. “Els canons van ser pocs per protegir una ciutat com Barcelona i no hi havia suficients avions per combatre els fronts de guerra i protegir la rereguarda.” L'única sortida que va quedar als barcelonins va ser buscar refugi per protegir-se dels atacs continuats, que es repetien cada tres hores. El lloc més destacat, per la seva seguretat, va ser el metro. “En aquell moment només existia la línia 1, la línia de Fontana i la dels ferrocarrils de Sarrià. Protegien molt bé. També es van anar creant de forma ràpida refugis, però aquests no podien protegir a tothom.”

Veus internacionals es van alçar de seguida per condemnar els atacs. “Hi va haver reaccions de tot tipus. L'Osservatore Romano va fer uns articles de denúncia molt potents. Que la mateixa Església critiqués aquests bombardejos era un punt diplomàtic complicat i molt negatiu des del punt de vista propagandístic”, diu Villarroya. Precisament, l'historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer afirma que “Ildebrando Antoniutti, encarregat de Negocis de la Santa Seu, va instar Franco el febrer del 1938 a no bombardejar poblacions civils i ho va tornar a demanar al març”, després dels tres cruents episodis.

Així doncs, el fet que el dictador decidís aturar els bombardejos el 18 de març és obra d'alguna intervenció. “Alguns documents apunten que les autoritats franquistes, desconeixedores de la decisió de Mussolini d'iniciar l'atac, van veure que les repercussions eren molt crítiques i van ordenar aturar els bombardejos”, afirma Villarroya.

El calvari es va aturar amb l'últim bombardeig de les tres de la tarda. El balanç final va ser d'un miler de morts, aproximadament, i més de mil cinc-cents
ferits. Uns fets colpidors dels quals avui fa 75 anys.