“Els problemes d'avui es veien a venir”

El dia que hi hagi més aturats que gent que treballa ja em direu què passarà. En quatre dies tot plegat farà un pet com una gla

Vaig comprar el ‘Dioptria' l'any
1971 a Barcelona. Aquella actitud,
a França o
a Itàlia, no tenia equivalents

Guillem Vidal - barcelona

No és, la de Pau Riba i Pascal Comelade, una d'aquelles aliances contranaturals tan habituals del món de la faràndula. La unió, per tant, d'un i altre per a un disc en comú –Mosques de colors, a les botigues des del dia 19 passat– és difícil que pugui sorprendre ningú. El músic rossellonès i l'autor de Dioptria, Licors i Jo, la donya i el gripau, però, són dues de les ànimes més lliures de la música d'aquest país i, aquestes, com ja s'ha demostrat els últims anys amb trobades amb Albert Pla o Sisa, tard o d'hora acaben confluint.

Quin és l'origen de Mosques
de colors?

(P.R.) Una conversa de bar, com se sol dir. Vam coincidir en un dels bolos del Somiatruites [l'espectacle que Comelade va compartir amb Albert Pla entre finals del 2010 i principis del 2012] i, després, quan vam anar al bar, vam dir aquella cosa tan habitual de dir en sopars d'aquesta mena: “Ei, a veure si algun dia fem alguna cosa junts...”
(P.C.) La idea inicial era fer una cosa a piano i veu amb clàssics d'en Pau, ja que, d'una banda, jo havia gravat Noia de porcellana i, de l'altra, a Somiatruites, havíem començat recuperant peces meves de fa temps i havíem acabat fent coses noves amb l'Albert Pla. La idea, però, va anar evolucionant i ha acabat sent un disc que no teníem ni plantejat. Li vaig enviar a en Pau unes quantes cintes de casset amb melodies de piano
i ell les va completar.

Cintes de... casset?

(P.C.) Sí, en tinc a cabassos, és la meva manera de treballar. Pensa que, als setanta, i fins a finals dels vuitanta, el que hi havia era el casset. Ràpids, pràctics, petits, radicals...
(P.R.) Jo en tinc la paret plena, també. La meitat del que tinc emmagatzemat a casa són cassets, de manera que mai
no m'he plantejat llençar la platina. Sé que podria digitalitzar-ho i llençar-les totes,
però... no ho he fet.

Què va fer amb tot aquest material, quan li va arribar?

(P.R.) Ell em va enviar la farina i jo diem que vaig cuinar la massa del pastís. A partir d'aleshores el que faltava eren les cireretes i aquells típics cagallons de mantega i xocolata, que és el que vam fer plegats a l'estudi d'en Pep Pascual, a Barcelona.

Quines dificultats presentava aquell material?

(P.R.) La complexitat de la senzillesa. Els veia com a temes realment molt enllestits, de manera que vaig tardar una mica a trobar la manera de ficar-hi cullerada. No eren acords de piano i prou, sinó melodies amb harmonies que en Pascal ja havia desenvolupat. No em resignava a posar veu a les seves melodies, així que vaig rumiar què hi podia aportar. Si t'hi fixes les meves melodies van a contratemps de les seves. Suposo que, aquest, era el joc al qual volia jugar en Pascal...

Comelade, quan va descobrir Pau Riba?

Vaig comprar Dioptria l'any 1971 a Barcelona. Ho sé perquè, a la coberta del disc, encara hi ha escrit el meu nom i la data. És un dels meus principals records de la Barcelona d'inicis dels anys setanta. El Dioptria, un recopilatori de música progressiva a la Catalunya d'aquells anys i, també, un pèl més tard, El gat blanc d'en Toti Soler. Vaig al·lucinar bastant, ja que aquella actitud, a França o a Itàlia, no tenia equivalents. Al cap d'uns anys, vaig conèixer l'Enric Casasses i vaig saber que, amb en Pau Riba, eren cosins.

Riba, quan va sentir per primera vegada el nom de Comelade?

(P.R.) Home, fa molts anys... Quan miro tan enrere m'agafa vertigen i em perdo una mica... Sé que, al principi, vaig al·lucinar bastant amb tot això que feia en Pascal amb la Bel Canto Orquestra i aquells instruments infantils, i de fet, continuo al·lucinant.

Canta un tema en francès, en el disc: On y va.

(P.R.) Sí, és el primer cop que gravo una cançó en francès. No té massa història: volia fer una cançó totalment intranscendent, tot repetint aquelles típiques frases de tres síl·labes en francès. Vaig posar-les totes en un sac per veure què en sortia... i no en sortia res, la qual cosa tampoc significa cap problema.

I recuperen el seu primer senzill: Taxista, del 1967.

(P.R.) És l'única que va sobreviure a la idea inicial del disc. Continua sent molt actual...

“Taxista, porta'm al cel / és que busco feina / potser al cel n'hi haurà. / Ja la terra és plena / de plegats de mans”. Quaranta-sis anys i res no ha canviat...

(P.R.) Sí, no sé què dir... Fa, com pots veure, quasi cinquanta anys que ja vèiem que hi havia un problema esclatant, i que per cada màquina que compra un empresari hi ha un obrer que se'n va al carrer. Què s'ha fet en tot aquest temps? Res, anar-nos enganyant i deixar que la cosa es vagi fent grossa. Els grans problemes del món d'avui ja fa temps que es veien a venir. El dia que hi hagi més aturats que gent que treballa ja em direu què passarà. Si els que treballen han de subsidiar els que no treballen... No ho sé, potser caldrà subsidiar a tothom directament. Què passarà? Que en quatre dies tot plegat farà un pet com una gla.

Sorprèn, Riba, després d'uns quants anys immers en l'aventura de l'autoedició, veure'l altra vegada en nòmina d'una discogràfica (Discmedi).

(P.R.) Sí, m'està costant lluitar una mica amb aquesta mentalitat de les discogràfiques..., però bé, endavant.

Companys de viatge

Un disc no tan clàssic de cantant i pianista

Se n'ha fet un niu, el rossellonès Pascal Comelade, de teixir complicitats durant l'última dècada amb figures prominents
de la música, el teatre, la dansa i la poesia catalana, a banda de les seves cèlebres connexions amb músics de volada internacional com ara P.J. Harvey i Robert Wyatt. Primera referència: Visca la llibertat, el disc amb el qual, l'any 2001, Sisa va jubilar
el seu àlter ego de Ricardo Solfa i va firmar el seu primer disc com a Sisa des de Transcantautor: última notícia (1984). “En Jaume simplement em va convidar a la realització i producció del disc”, diu amb modèstia Comelade, que tanmateix va ser
reconegut en els crèdits de la portada del treball. La sintonia, d'altra banda, que manté amb el poeta i rapsode Enric Casasses –cosí, per cert, de Pau Riba– és una de les que han donat més suc. Dos discos més aviat recents (els punyents La manera més salvatge, del 2006, i N'Ix, del 2010) poden fer oblidar que, de fet, les aventures entre un i altre acumulen més d'un quart de segle. “Són recitals de poesia amb acompanyament musical i on impera la cultura del riff de guitarra”, valora Comelade. “No tenen res a veure amb la construcció d'una cançó.” Ben al contrari del que Comelade ha fet amb Pau Riba: Mosques de colors, un disc en el qual cap dels dos guanya terreny a l'altre i que conjuga amb naturalitat els dos tarannàs. “En aquest cas sí que és un disc realment de cançons, a duo, de la tradició de piano
i veu, del clàssic cantant i el pianista”, apunta el nord-català.
“Al final, però, els resultats no han estat tan clàssics...” A l'aventura, plantejada inicialment entre ells dos i prou, s'hi han acabat sumant músics de les òrbites respectives, sovint confluents,
de Riba i Comelade: Pep Pascual, Iván Telefunken, Juansu Le Mieras, Aleix Tobias, Oriol Luna i Roger Fortea.