D'Andrea Fabra a Millán Astray
La història no transcorre mai a batzegades, encara que de vegades patim sotracs, sinó que és una imperceptible concatenació de fets i idees que va enllaçant el passat, present i futur en un ordit indestriable i perfectament coherent. Tots som fruit d'un abans i hem begut d'unes fonts o altres. Així, la ja cèlebre frase “Que es fotin” d'Andrea Fabra de l'altre dia al Congrés dels Diputats no és altra cosa que una evolució lògica (i el resultat) del “Mori la intel·ligència” de José Millán Astray eructada l'any 1936 a la Universitat de Salamanca. Ambdues astracanades són fruit d'una concepció del poder i de la política que el nacionalisme conservador espanyol porta inscrit en el seu ADN de manera indeleble. Actualment a les altes esferes madrilenyes hi ha una forma dominant d'entendre la cosa pública que ignora tota consideració cap als conciutadans o a l'interès general. És una visió del càrrec com a eina d'ascensió individual, com a entreteniment d'alta volada, com a fòrum d'intercanvi de favors, com a oportunitat de promoció individual, com a porta a la notorietat, com a instrument per al lluïment i el benefici propi o de la camarilla. És la corrupció. No pas en el sentit penal (aquest és identificable, perseguible i condemnable, tot i una certa impunitat que el fa esmunyedís), sinó corrupció en el sentit moral. Quan l'obscenitat ètica i la perversió social s'enquisten, malament rai. Quan aquest model té el suport absolut de la majoria d'espanyols, constatem amb estupor que el terrorífic lema de Millán Astray ha arrelat amb la força d'una mala herba. No és qüestió de ser de dretes o d'esquerres. És pura i simple decència.
