Coratge

D'ací a vuit dies el Parlament de Catalunya viurà la qüestió de confiança que el president Puigdemont va convocar després de no poder aprovar els pressupostos. Tothom crec que és conscient que aquest serà un moment transcendental de la nostra vida política i d'aquesta epopeia que estem protagonitzant com a poble en aquesta dècada única des del punt de vista històric. Després de l'èxit, una vegada més, de la mobilització popular de l'Onze de Setembre, la fase final del procés d'independència pot començar amb força i confiança si la unitat de les forces polítiques partidàries de la república es plasma en aquest vot.

És cert que després, encara abans de posar-nos a la feina d'aprovar les tres lleis que ens convertiran en estat independent, quedaran un parell d'obstacles per superar: el debat de política general i sobretot els pressupostos. Aquest darrer és l'important, perquè si Junts pel Sí i la CUP no es posen d'acord per aprovar-los aquesta vegada, ja no hi haurà cap maniobra que faça possible continuar el procés. No tinc cap dubte, per això, que els pressupostos aquesta vegada arribaran a bon port i que serà possible d'aquesta manera concentrar-nos en el que sens dubte serà una dura batalla legal i jurídica per aprovar les tres lleis de la secessió.

Després de la confiança, doncs, ens caldrà el coratge. Un coratge assenyat, un coratge encertat, un coratge raonat, però coratge al cap i a la fi. El coratge d'aquells que hauran de prendre en un moment determinat la decisió definitiva, d'aquells que hauran d'ordenar la proclamació de la nova república. I és precisament per això que els nostres polítics tenen ara mateix al seu davant l'envit més gran que mai s'haurien pogut plantejar. I és precisament per això que ara hem d'estar al seu costat, de manera incondicional.